dijous, 25 de desembre de 2014

BOIRA... boli ràpit


La boira penetrava en el forat del pany,
I en les juntes de les portes...
Obrí la portalada i s’inundà l’entrant.
Veuria el campanar tapat pel boirim ?
No existia per la seva mirada
i el so de les campanes s’esclafava
i s’escoltava com vent melodiós
exclamant que el temps seguia...
Un gos lliurava al cel seus lladrucs
que no espantarien els estels invisibles...
La moixonada quieta en l’arbram
calentejava les niuades de menuts pelats...
Aquell fum de l’escabellosa esborrava
les fotografies que sol i lluna
en groc i platejat mantenien vives...
Com un ploviscó remullava a gotim
en previsió d’una nit de gebre
on el blanc lletós regnaria...
L’espelma encesa, bellugadissa al airet,
li calentejava les idees en l’almàrfega
de palla, pallús i gra del seu cap...
I mentre en els cors imperava quietud
esmirriada, minúscula, menuda
com deixada de compte, falsa pau...
Aleshores, vindria l’AMOR IMMENS
I esbargiria la boira del cor dels homes.
DE ARREPLEGANT TRENETS III
ANTON.- T.E. 25-12-14.


5 comentaris:

  1. El vent escamparà arreu el so de les campanes, escara que la boira tapí el campanar...

    ResponElimina
  2. aquest amor immens que descrius em farà veura la boira amb uns ulls nous...
    unpreciós poema !!!

    ResponElimina
  3. L'amor immens canviarà el món quan arribi!!!

    ResponElimina
  4. Per molt fret, vent i pluja, l'amor mentindrà el caliu.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons