dijous, 2 d’octubre del 2014

Vaivé



Em faig aigua.
Reneixo salvatge i dolça
en tos ulls, absents,
perduts entre records.
Sóc en tu, sense ser-hi,
vestida de llunyania.
Ell vent, bressola
la sal marmòria;
passadís obert,
a remolins eterns que 
et llisquen pel rostre
i s’esbocinen en ombres.


Tot seguint la frase de Mònica: Em faig aigua

18 comentaris:

  1. És un caramel vital embolicat en paraules que s'esbocinen en ombres... gràcies Pilar!

    ResponElimina
  2. Retornar, intents de retorn a uns inicis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Retornar a uns inicis, retornar d'un naufragi, retornar en un record...

      Elimina
  3. soc amb tu sense ser-hi... quina gran veritat !!!
    emotiu total

    ResponElimina
  4. Com que ja t'han destacat el vers més emotiu i impactant, jo em fixo molt en el següent: vestida d'absència. Veure l'absència com un vestit que un es pot posar o treure... no pas en l'essencial

    Preciós, Pilar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A voltes els records et fan adonar-te de les distàncies, Carme. Ves a saber, però quina és la realitat. Potser hauríem de saber el que pensa l'altre.

      Gràcies!!!!!!

      Elimina
  5. Renéixer sempre Pilar, això és el que hem d'intentar sempre. I hi ha tantes coses de les quals renéixer constantment... Bellíssim poema!

    ResponElimina
  6. Fer-se llàgrimes dolces per suavitzar algun rostre angoixat...

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons