diumenge, 5 d’octubre de 2014

Serenament...


(Seguint Elfreelang, mitjançant serenament). 


M’hauria agradat formar part dels teus versos algun dia,
trobar-me entre les lletres d’algun mot;
saber que els meus somnis anaven més enllà de la quimera,
pensar que tu em pensaves, que de la teva foguera jo encenia el foc...

M’hauria agradat, però com agraeixo
haver rescabalat el meu error...!

Perquè, saps?,
ara sóc jo qui escriu serenament nous versos cada dia,
i els meus somnis ja no es perden per quimèrics horitzons.
Quan tinc fred, encenc fogueres amb paraules ja prescrites
i a poc a poc la vida em ve a l’encontre  amb noves il·lusions.

Montse Galionar



7 comentaris:

  1. M'agrada molt aquest serenament, com a poema, com a pensament, com a actitud...
    Sempre és bo sortir de l'error. I tant que sí!

    ResponElimina
  2. Molt bonic. T'agafe algunes paraules per al meu poema.

    ResponElimina
  3. Serenitat. Quin tresor!!
    La cerquem, procurem no perdre-la, i si finalment la perdem intentem retrobar-la.

    ResponElimina
  4. La serenitat com estat... és l'estat perfecte. Perquè, des d'ella, esdevé l'equilibri tan necessari que dona l'exacte valor a tot, que relativitza l'absolut i engrandeix la senzillesa.
    Magnífic poema, Montse.

    ResponElimina
  5. Serenitat, ja es una companya difícil de governar... Sempre té barca per navegar i allunyar-se quan més la voldries... // Montse, quin brodat !!!.- Anton.

    ResponElimina
  6. els errors són els graons del propi creixement.
    d'ells s'apren.
    un grandíssim poema!!!

    ResponElimina
  7. Sort que la vida sovint ens proporciona noves il·lusions...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons