dijous, 16 d’octubre de 2014

Mirant ben lluny



Mirant ben lluny

veurem els núvols
veurem les llums,
veurem solsticis,
veurem la màgia d'una gran nit.

Antesala de la millor albada,
seu del seny,
cruïlla serena a la contrada
amb camins nítids
sense entrebancs per l'escalada...

Mirant ben lluny
veurem planetes
girant sobre els estels,
veurem la dansa de l'univers.

6 comentaris:

  1. Sincronitzem-nos amb la dansa de l'univers...

    ResponElimina
  2. Des de dalt del cel que menciones ens deuen veure com formiguetes que han perdut fins el lloc del cau... A veure si aquests déus que ens volen fer creure que per dalt volen ens posen una miquetona d'alegria i ens deixen lligar les espardenyes a tots i podem votar i votar i votar... i no ens trenquem cames ni cops de cul ni nas xafat... Una mica de bon bromall pot posar-nos la tisana de la calma al cor i al cap... Deo Gracias., amiga, Isabel -- . Anton.

    ResponElimina
  3. Isabel, agafo de la mà els teus camins nítids per afegir una baula més a aquesta roda poètica.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. m'agrada l'antesala de la millor albada.
    sempre tenir-ne una, és tenir esperances d'un millor !!!

    ResponElimina
  5. No ens hem de conformar en la petita visió de les coses del nostre entorn...La mirada sempre horitzons enllà fins els estels...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons