dimecres, 1 d’octubre de 2014

Confessió d'una teranyina enamorada de la rosada a una branca

M'enduc totes les gotes d'en Xavier en una teranyina, 

Em sostens perquè entens la làbil fortalesa del que sóc.
La seva presència em transforma.
Deixo de ser, per ser amb ella.
Efímeres com som,
ens fem perpètues en tu.
I restem sostingudes,
en l'exacte mesura que pots acollir-nos.
Em faig aigua teixida d'ella i ella es fa imatge.
I tu, ferma també en la teva fragilitat,
vols fer dels temps un al.liat:
si res gosses trencar l'encís,
d'aquest instant precís en que tu em tens
i jo la tinc.

11 comentaris:

  1. Aigua teixida... Quina expressió més maca intrigant... Me l'enduc!

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. Puntes de coixí teixides amb seda fina i diamants d'aigua

      Elimina
  3. dins del teixit el líquid s'abeura de la espera en el repòs.... En el bressol la paraula reposa esperant el sol o el vent que se la endugui ... Anton.

    ResponElimina
  4. M'agrada molt la delicadesa del poema, la seva bellesa. Felicitats, Mònica!

    ResponElimina
  5. Teranyina, rosada, matinada...Llum a la branca!

    ResponElimina
  6. Exquisit. Has de venir a la Primaveral.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons