dissabte, 18 d’octubre de 2014

Cicatrius a l'ànima

I aquí mateix, amb simplicitat...

Prou que ho sabeu, no és tan difícil:
de bocinets de tendreses,
d'escoltar i voler saber,
de lligar paraules que construeixen diàlegs,
d'explicar-nos cadascú a ell mateix
dient les coses pel seu nom,
de saber-nos iguals.
Iguals i sense privilegis.
Més enllà de mudes indiferències
i amb la mirada neta.
Esborrem,
d'un sol gest que perduri,
totes les cicatrius a l'ànima.

8 comentaris:

  1. Potser no, que no és tan difícil..., però mira que costa, eh? :) Placidesa en el dibuix, esperança en el poema; em quedo amb l'engrescadora sensació del tot serà possible.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo segueixo estant convençuda que no és tan difícil de fer, encara que sigui difícil de trobar... no sé si mexplico.

      Si no creiem que és possible, no ho serà. I si ho creiem fermament, ho serà. I això vull creure que serveix per tot. I és que sinó, ja llençaríem un munt de tovalloles i ens quedaria poca cosa...

      Les abraçades que no faltin.

      Elimina
  2. un a un te la clau per fer, la societat no és una cosa, la societat és una suma de persones.

    ResponElimina
  3. Si aconseguíssim pintar l'ànima amb els tons pastel d'aquest cel, les cicatrius desapareixerien.

    ResponElimina
  4. Estimar-nos nosaltres mateixos, perquè estem convençuts que no som menys que ningú...

    ResponElimina
  5. bocinets de tendresa... fàcil de dir, i a voltes difícil de trobar el moment..

    ResponElimina
  6. M'agrada aquesta construcció de diàleg fets de bocinets de tendresa per trencar les mudes indiferències..

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons