dimarts, 24 de juny de 2014

Com una àncora
















Com una àncora les meves mans,
m’aferro al fons del mar de la teva esquena.

Sobre la teva pell  l’anhel dibuixa una estela,
i queda el rastre del teu cos sobre el meu.

L’impuls del teu desig m’empeny tota,
i fas que els dits rellisquin encara un instant.

Evito la deriva enmig de la passió que m'arrossega,
i finalment m’afermo a tu, i m’omples.

5 comentaris:

  1. Uff quina temperatura estival...
    Sort que les àncores sempre descasen en un medi fresquet sino es liquarien totes per la calor, hehehe . O és al revés ??? ;-)

    ResponElimina
  2. Barrejar la passió i la profunditat dels sentiments, no sempre és fàcil ni possible. Aquest teu poema ho fa molt bé.

    ResponElimina
  3. .Les àncores ens salven d'anar a la deriva...

    ResponElimina
  4. Els cossos es gronxen
    ancorats en el futur.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons