dijous, 8 de maig de 2014

De tu.


 
 
Ompliré el mar amb les teves paraules,
les que em dius en veu fluixa, a cau d’orella.
L’ompliré perquè m’acompanyin en les teves absències,
quan t’espero, en la certesa del teu retorn.

 
Ompliré el mar de tu, de tota tu.
Sé que és prou ample per abastar la teva immensitat.

I si encara et faltés espai per desplegar-t’hi,

enfilaré un camí de llum fins a la lluna.

Ompliré el mar de tu i un tros de firmament,
i em gronxaré en el reflex d'argent que tu hi dibuixis.
De dalt a baix, talment un braç estès del cel al mar, tan ple.
Ben ple de tu aquest mar meu; plena de tu, aquesta meva lluna.

12 comentaris:

  1. Nedar en la teva aigua i en la teva llum.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimo el mar i la lluna. He pensat que serien un bon lloc per guardari tot el que representa per a mi una persona a qui estimo molt.

      Elimina
  2. Emocionant i preciós... Mònica...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha persones especials capaces de fer sorgir emocions úniques per a qui les sent.

      Elimina
  3. m'agrada aquest mar ple de tendresa,

    ResponElimina
    Respostes
    1. La persona que m'ha inspirat aquest poema, sempre, em fa arribar tendresa. Per això he pogut omplir tot un mar. Un oceà sencer podria omplir.
      Gràcies Montse.

      Elimina
  4. Com que no en tens prou amb el mar, la lluna et donarà un cop de mà...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I potser encara em faltarà una mica més d'espai.

      Elimina
  5. Carai, que maco! Et felicito a tu i a qui t'inspira!

    ResponElimina
  6. És una persona extraordinària. Gràcies per llegir-me.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons