dissabte, 15 de març de 2014

Poso llacunes de silenci que sona

Poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.
De trist silenci poso llacunes
sota llucanes de llum al caire
del mot de la teulada ...
Miro la tenebra i m'apareix 
olor de la sàlvia, l'ormí flairós
i l'aroma m'embolcalla
 el present
Mot rera mot i sota cels d'infant
no oblido cap record i em venen 
aquells tous
 de molsa premsada
aquells pessebres d'abans , el suro
surant dins el somni, 
pessigolles  que fan riure 
el trist , mudant-lo a trast 
que sona.


8 comentaris:

  1. Hi ha silencis que sonen? He parat l'orella i l'he sentit en aquest poema.

    Fita

    ResponElimina
  2. Encertades paronomàsies (paraules que s'assemblen en el so i es diferencien en una lletra) i al·literacions (repeticions de sons per fer sentir una experìència sonora o visual) per transmetre tristor (sembla que he fet el mateix en el comentari, ais)

    :-)

    ResponElimina
  3. Em trec el barret, Elfree... m'agrada molt, tot el que explica la cantireta es rep d'una manera estimulant pel cos i per cervell.

    ResponElimina
  4. Un poema molt bonic, fins aquí m'arriba la flaire de la molsa, amb d'altres records "sota cels d'infant"...
    Petonets.

    ResponElimina
  5. cantireta fa tant temps que ja faig de profe de llengua que fins i tot he oblidat paronomàsies i al·literacions i altres pesques ....gràcies!
    Carme mil gràcies celebro que t'hagi agradat!
    Gràcies M Roser !

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons