dimarts, 25 de març del 2014

Llacunes de silenci



Mot rera mot omplo llacunes de silenci.
On l’oblit posa tenebres, amb mans de cec,
tremolejant, esgarrapo la foscor
perquè la llum penetri.

Poso poemes tous, de molsa, amorosint
les arenes d’aquest camí feixuc
que,  tot  creuant el desert,
em mena a la vellesa.

I miro enrere, amb ulls clars d’infant,
on, en les humides nits, clares de lluna,
el meu únic paisatge veritable
era un pessebre.


7 comentaris:

  1. Mot rera mot
    i pas a pas.
    S'ajunten els cants.

    ResponElimina
  2. Omplir llacunes de silenci. Preciosa activitat poètica.

    ResponElimina
  3. Quina enyorança més dolça que ens du aquest teu poema... Gràcies Glòria, un cop més.

    ResponElimina
  4. La vida ens dona una mica de tot, llacunes de silenci, deserts i verdors, mentre anem fent via...I si mirem enrere, trobem tota la il·lusió de la infantesa! Bonic poema.
    Petonets, Glòria.

    ResponElimina
  5. És una vellesa plena d'empatia, de bellesa.

    ResponElimina
  6. Novament gràcies!
    És un plaer compartir itineràncies amb vosaltres.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons