dissabte, 1 de març de 2014

Les violetes de la Joana


He baixat al jardí,
elles, allí estaven,
les violetes florides.
T’esperaven a tu.
He sentit la teva veu:
-Cull-les, són les primeres.
Te vist contemplar-les,
cada any les vigilaves,
-Ja hi ha violetes!
Les primeres floretes,
i les petites fulles
omplen aquest gerret,
aquest que avui he guarnit
amb noves violetes,
les que estimaves tant
i ja no podràs collir.


(Havia escrit aquest poema recordant la meva mare Joana Raspall, com el tema és de flors, el copio aquí.)
Imma

6 comentaris:

  1. Avui un homenatge doble, a dos poetes singulars. Molt bonic.

    ResponElimina
  2. Segur que elles també la troben a faltar.
    El teu poema m'arriba molt endins i sento meu el sentiment que l'escriu.
    Una altra mare, unes altres flors, uns altres records..., una mateixa pèrdua

    ResponElimina
  3. Amb el vostre permís, afegeixo un fragment d'un poema de fa uns deu anys, de la Joana Raspall:
    "Enyoro el jou del teu braç
    on el meu cos troba força,
    que sóc la flor que es colltorça
    si es queda sola en el vas."

    ResponElimina
  4. com floreix i fructifica el vers .....preciós doble homenatge, no sabia que na Joana era ta mare, gran pèrdua, no només per a tu sinó pel món cultural també
    cada pètal un petó!

    ResponElimina
  5. M'ha agradat molt el teu poema, perquè jo també espero amb candeletes les primeres violes... Surten soles i són valentes, encara que semblin fràgils...

    Gràcies, Imma, per tornar amb aquest poema preciós i emotiu.

    ResponElimina
  6. Abans sempre estava pendent de les primeres violetes per collir-ne unes quantes , deixar-les assecar, i després guardar-les dins un llibre...Trobo que aquest any han florit molt aviat...
    Cada una d'aquestes violetes, és un petó que la Joana t'envia, perquè siguis feliç.
    Una abraçada, Imma.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons