dilluns, 31 de març del 2014

Jove



JOVE

En ple migdia, exultant, camino
creient que ja ho havia trobat  tot.
La  inquietud  feta  mots i el goig 
compartit.  Estols d'ocells  sobrevolen
creences.  Somnis,  heu fet  el ple.
Toco l'essència del núvol i no la trobo.
No tornaria mai a casa. I aquesta pedra
que  duc, jo no voldria perdre-la.

9 comentaris:

  1. Mai no es troba tot a la vida,sempre deixem alguna pedra pel camí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però no aquesta, aquesta pedra dels continguts vitals, no, no voldria perdre-la.

      Elimina
  2. Penso que aquests versos només els pot escriure algú que ha viscut molt i que s'ha viscut molt. Ja entenc que no vulguis perdre tot aquest bagatge. Potser l'essència del núvol no la trobes, l'essència de la vida la tens en tu i la veig en els teus ulls i cada cop que et llegeixo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha moltes essències que se m'escapen... la de la vida, la més difícil.
      T'agraeixo molt, un cop més, les teves paraules.

      Una abraçada

      Elimina
    2. Diuen que l'home sempre ensopega en la mateixa pedra,
      la veritat és que sempre voldrien retrobar la pedra del camí,
      que mai tornes a trobar.

      Elimina
  3. Jo tampoc voldria perdre aquesta pedra, allò abstracte que és dins meu.

    ResponElimina
  4. Si és un pedra arrodonida pels batecs de les emocions...

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons