divendres, 7 de març del 2014

El jardí s’ha adormit sota la humida
vànova desfilada de la pluja
i ara deu somniar hores llunyanes
com les que jo revisc en contemplar-lo.
Ja no hi creix el lilà que perfumava
amb pinyes lila-tendre els meus capvespres
en què veia futurs irrealitzables…
aquells dies en què no sospitava
com arriba el dolor, tan de puntetes
que no ens sabem salvar de la punyida.
El xiprer ha crescut i s’ageganta
fosc i massís i aspre com la pena
sobre el cel gràvid de fina gotellada.
…Sempre plourà, a cada primavera,
i amarades, les flors, tot colltorçant-se
es vinclaran suaument sobre terra
on jo seré, vençuda i forastera,
tan lluny del meu jardí per sempre més…

Joana Raspall

4 comentaris:

  1. Gràcies per acostar-nos aquí la Joana... m'agrada el seu poema i m'hi sento a prop del que ens diu.

    ResponElimina
  2. També plourà aquesta primavera, és un poema bell i trist.

    ResponElimina
  3. Aquest poema ens conhorta davant del destí
    que irremeiablement ens espera.

    Fita

    ResponElimina
  4. Els poemes de la Joana, sempre ens arriben l'ànima...Segur que les flors, li faran sempre companyia...

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons