dimarts, 18 de març de 2014

Ara que intento

Ara que intento fer,
vella i trista, desconhortada,
el poema feixuc de mots, em sento
amb les mans àgils i el cor pesant.

I jo qui sóc? sóc una mà o les dues...
que volen cap a la trobada dels mots...
O aquest cor que ensopega
caminant per  les trinxeres de la pena.

Jo no sóc res,
més que un cor perdut que abans bategava.
Ja s'ha aturat.... Del temps de vetlla
queda l'esguard, però no mira.



14 comentaris:

  1. Finestres de vent,
    espais sense aturador
    ens observen des de la vigília
    de demà.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bonic el teu poema, Xavier... Espais sense aturadoe, m'agrada molt, és molt suggeridor.

      Elimina
  2. Com façanes malmeses pel pas del temps. El vent erosiona, les humitats es filtren i el sol recrema.
    Miro de conservar l'estructura que em definia abans, preservo que res no la malmeti en un intent fallit; i em desfaig. S'esmicolen, molt a poc a poc, les parets que recobreixen l'ànima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que les persones preservem l'estructura... Si l'ànima es despulla de proteccions potser és l'hora de mirar-la de prop.

      Elimina
  3. Hem d'anar a buscar mots, amb el cor ben lleuger...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els mots els anem a buscar amb el cor que sigui, no ens en sabem pas estar...

      Elimina
  4. Hem de fitxar en Xavier per a la propera tardoral poètica... ;-)

    Maquíssimes les dues últimes línies, Carme, tot i el desconhort. Un petó i un Google +.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, cantireta... Un petó de tornada.

      Elimina
  5. Hem de fitxar el Xavier pel 5 de juliol!

    Aquesta finestra al buit realment no mira.

    ResponElimina
  6. Respostes
    1. Sí, ha sortit trist, no sé si perquè el poema d'origen, el de Vinyoli, també era trist... o només és cosa meva.

      Elimina

Google analytics

Llicència Creative Commons