dimarts, 4 de febrer de 2014

La nostra força



El cant a crits, el llamp
que invoca Déu és necessari,
el déu en minúscules
de la nostra obra,
sempre captivada
i enlluernadora,
amb erra de vibrant. 

10 comentaris:

  1. Un crit que invoca el déu en minúscules de nosaltres mateixos... m'agrada molt i la erra vibrant també. Ho he hagut de llegir tres cops, jo llegia erra vibrant. Erra de vibrant li dóna la volta ala vibració, la fa més íntima i més interior, amb erra malgrat tot.

    Gràcies Helena, m'agrada molt, aquest poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      m'agrada que vibreu amb el poema! Jo penso sempre que sóc creativa en minúscules, i tota la resta és propina, que deia Pla.

      Elimina
  2. Que aquest déu sense entronitzar
    respongui amb veu de tro
    el nostre crit que retruny
    dalt la serra i ran de mar.
    Fita
    (Xavierrrrrrrr)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      l'erra del teu nom retruny i no se sent alhora!

      Elimina
  3. Els déus en minúscules són molt millors...i tenen més força, sense entronitzar-se, com diu en Xavier.

    ResponElimina
  4. El nostre crit que sigui ben fort, perquè se senti arreu...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons