diumenge, 16 de febrer de 2014

Amb les mans buides

Surto a la superfície i respiro,
com coraller  que ha anat  a fons
i torna amb les mans buides.

La  calma ha deixat
la meva mar ben llisa 
i el penell del  meu campanar
ha quedat  mut  de moviments.
Només indica quin va ser  
l'últim vent que va guiar-me:
Vent del nord, potent  i gèlid.

Canta  un gall  en la llunyania
però  la manca  de vent 
no em du el so.
Orfe de despertar 
quan res no em crida.
Dormo el són més  quotidià: 
el son de l'oblit, quan res no em crida.

7 comentaris:

  1. preciós .....ostres veient com aneu de fortes m'he limitat a la vena diguem.ne humorística, i que Vinyoli em perdoni

    ResponElimina
  2. T'he llegit diverses vegades. Els teus versos no em transmetren tristesa sinó quietud, pau, acceptació serena. Maduresa de viure i de vida.
    Preciós el poema. Més que preciós aquest "orfe de despertar, quan res no em crida".
    Llegir-te és sentir, Carme.

    ResponElimina
  3. Farem que bufi el vent, perquè el penell ens pugui ensenyar el camí...i podem sentir el cant del gall que desperti els cors adormits ...

    ResponElimina
  4. En el son de l'oblit, t'ha sortit un poema que encomana tranquil·litat.

    Fita

    ResponElimina
  5. Aquest poema no és mans buides, paradoxalment. I el seu gall ens crida.

    ResponElimina
  6. Escolta el cant de gall
    encara que no et cridi a tu.
    Desperta, donat un bany
    i pren d'aquest mar el corall.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons