dijous, 24 d’octubre de 2013

Captiva com en sóc




Darrera aquesta porta visc
però no sé
si en puc dir vida.

Captiva com en sóc
del meu propi deliri,
reinvento cada nit
espurnes de desig per un nou dia

Però res du de nou
la nova albada,
i no trobo en la llum
cap esperança

Em miro en el mirall
del pas dels anys,
que m'atropellen

I ja no queda res
del que va ser,
del que jo era

Recullo de les cendres del passat
un meu present,
que és gris com elles

I entre parets que aixafen i aixopluguen,
marquen les hores
un temps que no retorna.

I en un racó,
d'esquena a mi,
la vida.

Del meu propi deliri,
en sóc captiva.

....................................................Mònica  Massó

Sento els sorolls del carrer



      Darrera aquesta porta visc, 
      però no sé 
      si en puc dir vida.
      Sento els sorolls del carrer,
     la ciutat bull rere la porta,
      i voldria sortir,
     però una por bruta i absurda,
     em reté tancat a casa.
     Ni tant sols em sento capaç
     d’obrir la maleïda porta... 
      El senzill gest
      de posar la mà al pom,
      em gela la sang.
      Sento una mà invisible,
      oprimint-me el cor
      i se’m fa difícil respirar.
                             A viure amb aquest neguit,
                                                               se’n pot dir Vida?

Google analytics

Llicència Creative Commons