dilluns, 18 de novembre de 2013

No veuràs la fondària



La ventada ha estat agosaradament intrèpida.
Jo, covarda, veig un jaç de liquidàmbars, roures,
i fulles de ginkos. Paro el cor, sense aturar-me,
per trobar-hi la bellesa. Sense saber-la trobar.
Desafiant, va enlairant-se, i una fulla roja, dentada, com un senyal,
em repica la galta.
No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja, em dic.
I em frego un ull per esbaldir la llàgrima.

Arriba un xiuxigueig augurant
que el temporal haurà d'amainar.
Una, dues, tres...fins a mil,  riqueses voladores,
romandran guardades -com un tresor-
al llibre de la vida.

5 comentaris:

  1. Quina alegria veure't aquí!!!

    Amb aquesta bellesa roja de les fulles i les riqueses voladores i el xiuxiueig que ens avisa del final del temporal...

    Una foto preciosa, fanalet

    ResponElimina
  2. Un poema profund i preciós, tal com sols fer. Encantades, que tornes a ser-hi.

    ResponElimina
  3. Jo diria que sí que l'has trobat la bellesa. La percebo en les paraules i en la imatge.

    ResponElimina
  4. preciós de veritat et felicito! abraçades!

    ResponElimina
  5. Els temporals sempre amainen i després surt l'arc de Sant Martí...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons