dimarts, 22 d’octubre de 2013

CAPAÇ, APA!



Darrera aquesta porta visc, 
però no sé 
si en puc dir vida.

I en l'estella que s'obre
pas en la carn hi renego,
i en la claror amarga
del peu nu que em trepitja
hi escupo, i en la biga
que em reté el cap clar
jo penjo tota l'amargor
del dia. I hi torno,
en l'estella amb claror
sota la biga.
Damunt la roda.

Em sosté un cos tan clar
que dicta versos al cap,
sense saber què diuen de mi,

capaç de tot si em deixéssiu...

3 comentaris:

  1. Et deixarem que sigues tot el més feliç que pugues, però mai et deixarem que sigues trista. Hi som, encara que eteris, hi som a prop... (una càlida abraçada)

    ResponElimina
  2. Capaç de tot et sabem...

    Noieta, gràcies per ser-hi!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons