dimarts, 29 d’octubre de 2013

Cansada de morir




Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-
deia sense saber-ho -o potser ho albirava
que ell mateix era gran, i poeta
però estava cansat
amb aquest cansament de la vida
i la mort
i els versos adorables, perfectes, primmirats
i els filosòfics
i els tardorals
i arribava l'hivern, que sempre arriba
gèlid com ànima abatuda.

Jo en canvi estic cansada de morir
potser per això ara  -permeteu-me
vull pensar en un altre -aquell de la intempèrie-
un generós recer, l'escalf dels versos.

MIRADOR

Cansat de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-,

Faig un respir,
buscant la manera
d'entendre la vida,
creuant mirades anònimes,
assegut al banc de la plaça,
tot omplint espais del pensament,
visualitzo el poema
de manera senzilla,
sense necessitat d'excel·lència.

 

A contracorrent

Souvenir [CDIX]


Cansat de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-
Sec en silenci
per dibuixar els buits
on s'atura l'absència
del teu cos.

On les paraules em tremolen
a les puntes d'uns dits
amarats, encara, del color
dels teus mugrons.

Cansat de tants versos assenyats
que saben parlar de conflictes
i injustícies,
jo, banalment,
vull ajuntar paraules
que encara em puguin apropar a tu.

Al teu bes.
A la teva pell.
A la teva abraçada.

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Humil tribut d'homenatge al poeta

Cansada de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-


M'hi poso prest a escriure els meus 
recordant veus pretèrites de quan era infant:
"si vols anar ben servit fes-te tu mateix el llit"
em ressona la bona paraula de l'àvia  encara.

Cansada de tants versos que no fan companyia
enfilo mots potser un xic irreverents 
que no sóc pas ni sàvia ni excel·lent
però responc a les crides de la poesia .

I aquí estic carregada de síl·labes que embasto
amb agulla de conte de fades d'abans
versos com jerseis fets de cadeneta 

Acabo fent doble nus a la baga , fils humans
que dibuixen miratges que semblen poemes
humil tribut d'homenatge al poeta



  

LA VOSTRA MIRADA, EM DICTI



Cansada de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-

M'allibero avui de tota perfecció buscada.
I ho reivindico.

Imperfecte com sóc,
Recullo dels vostres ulls l’espurna,
del vostre somriure prenc l’encís.
Dels somnis que expliqueu, m’enduc la màgia.
I amb tot a punt, espero, aquell moment precís.

En que tan sols una paraula vostra
despertarà les fades de la nit.
I dels seus cants inventaré una història,
per explicar-vos,
abans d’anar a dormir.

I encara que la rima se m'escapi,
i em manqui una  estrofa per fer sis,
sabré, veient l'esguard de la vostra mirada,
si queda compensat l'atreviment.

D'haver desafiat aquells grans savis,
d'haver fugit del vers més excel·lent.
Que sigui la vostra perfecció qui em dicti,
deixant-me omplir per un vostre moment.

Busco

Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-,

Busco versos  amics,
que em diguin batecs secrets.
Versos que  m'acompanyen
perquè fan camí  amb mi.
Que  m'empenyen  endavant,
o que  m'aturen   un instant,
que  m'insinuen dreceres.

Busco versos de l'ànima
que  se  m'enganxen a la pell
amb pinces  de  sentiments.

El poema de la segona setmana de Salvador Espriu

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ


Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.
.....................................Salvador Espriu
 

divendres, 25 d’octubre de 2013

Poder obrir

Darrera aquesta porta visc
però no sé
si en puc dir vida.
Vida seria
no ser al darrere de res
ni de ningú
ser i viure lliure en tot moment
Poder obrir planerament
les mans i els ulls
i sortir sense recança,
per treballar, o riure
o passejar tranquil·lament
Vida seria gaudir
dels bons moments amb serenor
i patir només pel just i necessari,
allò que toca només pel fet de viure.
Darrera aquesta porta visc
però no sé
si encara en puc dir vida.




dijous, 24 d’octubre de 2013

Captiva com en sóc




Darrera aquesta porta visc
però no sé
si en puc dir vida.

Captiva com en sóc
del meu propi deliri,
reinvento cada nit
espurnes de desig per un nou dia

Però res du de nou
la nova albada,
i no trobo en la llum
cap esperança

Em miro en el mirall
del pas dels anys,
que m'atropellen

I ja no queda res
del que va ser,
del que jo era

Recullo de les cendres del passat
un meu present,
que és gris com elles

I entre parets que aixafen i aixopluguen,
marquen les hores
un temps que no retorna.

I en un racó,
d'esquena a mi,
la vida.

Del meu propi deliri,
en sóc captiva.

....................................................Mònica  Massó

Sento els sorolls del carrer



      Darrera aquesta porta visc, 
      però no sé 
      si en puc dir vida.
      Sento els sorolls del carrer,
     la ciutat bull rere la porta,
      i voldria sortir,
     però una por bruta i absurda,
     em reté tancat a casa.
     Ni tant sols em sento capaç
     d’obrir la maleïda porta... 
      El senzill gest
      de posar la mà al pom,
      em gela la sang.
      Sento una mà invisible,
      oprimint-me el cor
      i se’m fa difícil respirar.
                             A viure amb aquest neguit,
                                                               se’n pot dir Vida?

dimecres, 23 d’octubre de 2013

DESNONAT


Darrera aquesta porta visc,
esporret, sense res,
només tinc la vostra veu al carrer,
que em protegeix
i fa de sostre.

Darrera aquesta porta visc.

Darrera aquesta porta visc, 
però no sé 
si en puc dir vida. 
Hi guardo les meves misèries,
mantinc les meves lluites,
resisteixo, sobrevisc.
I cada dia l'obro i surto al món,
em penjo un somriure 
i la capa de fe i esperança
en que tot pot canviar,
en que no s'ha d'abandonar la batalla,
ni tant sols baixar la guàrdia
per trobar el camí segur,
planer i asfaltat
que farà gustós el camí de retorn
cap al darrera d'aquella porta 
que tornarà a ser plena de serenitat i calma
i serà sense cap dubte
un altre cop vida.

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Darrere de la porta visc

Dolores Mayorga


Darrere aquesta porta visc
però no sé
si en puc dir vida
perquè vaig somiejant
tothora somiejant
venturosos indrets de poesia
i el món el porte a dins
miraculós
magnètic
intangiblement real.
Només una finestra oberta al vent
us aboca paraules
però surt a passejar amb la porta tancada
passege pels carrers i vora mar
prepare menges i enraone amb la gent
amb la porta tancada.
No ho saben.
Però ara ja ho sabeu
darrere de la porta visc.




                      


CAPAÇ, APA!



Darrera aquesta porta visc, 
però no sé 
si en puc dir vida.

I en l'estella que s'obre
pas en la carn hi renego,
i en la claror amarga
del peu nu que em trepitja
hi escupo, i en la biga
que em reté el cap clar
jo penjo tota l'amargor
del dia. I hi torno,
en l'estella amb claror
sota la biga.
Damunt la roda.

Em sosté un cos tan clar
que dicta versos al cap,
sense saber què diuen de mi,

capaç de tot si em deixéssiu...

S'han esborrat les petjades


Darrera aquesta porta visc, 
però no sé 
si en puc dir vida. 

S'han esborrat,  les  petjades
que m'il·luminaven la nit,
i  al seu lloc  han crescut 
les  heures  de l'absència.
 Només  em queden panys  
i anelles i  eines  de tancar.
De l'espai dels  teus  ulls,
en faig  un camí.
I així tothom qui vol
pot trucar a la meva  porta
....................................................................Carme



Darrera aquesta porta


Darrera aquesta porta visc, 
però no sé 
si en puc dir vida. 
Massa temps pensant tothora
com pagar allò que ja no tinc
que són el banc i els mals polítics 
qui em fan aquest gran neguit
mal viatge 
mala pensada 
qui va cometre el gran error
de votar uns partits esclaus
de pensaments de mà alçada 
Darrera aquesta porta visc
però sí que sé
que tinc una gran i bella dèria
un dia vam unir les mans 
i ara anirem fent via
cap a la llibertat.
..............................................................Elfreelang

dilluns, 21 d’octubre de 2013

Les Itineràncies s'acosten a Salvador Espriu

Abans que s'acabi l'any del centenari del Naixement de Salvador Espriu, m'agradaria que li féssim, aquí, un petit homenatge, un més dels molts que se li han fet durant  aquest  any.



Us  proposo,  tant als que  ja teniu la invitació  des  del setembre com  als  que,  no tenint-la,  la  vulgueu  (us l'enviaré  al vostre mail)  que  escrivim  poemes   que comencin  com els poemes  de l'Espriu.

Cada  dilluns  encetarem poema  nou.  Fins  a final d'any.  Comencem aquesta  setmana  amb el poema: Una closa felicitat és  ben bé del meu món.  I  començarem  els nostres  poemes, pels versos que estan en color.  Qui s'anima?

UNA CLOSA FELICITAT ÉS BEN BÉ DEL MEU MÓN 


Darrera aquesta porta visc, 
però no sé 
si en puc dir vida. 
Quan al capvespre torno 
del meu diari odi contra el pa 
(no saps que tinc la immensa  
sort de vendre'm 
a trossos per una pulcra moneda 
que arriba ja a valer 
molt menys que res?), 
deixo fora un vell abric, l'esperança, 
i m'endinso pel camí dels ulls, 
pel buit esglai on sento, 
enllà, el meu Déu, 
sempre enllà, més enllà de falsos 
profetes i de rares culpes 
i del vell neci emmalaltit per versos 
disciplinats, com aquests d'ara, amb pintes 
de fosques marques que l'alè dels crítics 
un dia aclarirà per a la meva vergonya. 


Sí, em pots trobar, si goses, 
darrera el glacial no-res d'aquesta 
porta, aquí, on visc i sento 
l'enyor i el crit de Déu i sóc, 
amb els ocells nocturns de la meva solitud, 

un home sense somnis en la meva solitud. 


dimarts, 8 d’octubre de 2013

CREC

Copyright Oficial © ES 2010

Com DE REBAIXES
reeixir,  crec-crec, fa el 
meu PAS i AVANT

...crec-crec...

I jo ja no crec en cap creu.
Ni en cap Diada:
artificial, com imposada,
pel temps de blaus inquisidors.

Vint-i-cinc d'abril i onze de setembre:
agafats de la mà,
i ja fa més de tres-cents anys...

Fins a quan companys?
Fins a quan amics?
Fins a quan germans?

ES

Google analytics

Llicència Creative Commons