dilluns, 26 de novembre de 2012

Donem-nos la mà!

Donem-nos la mà , agafem el mateix ritme
respirem al mateix compàs, compassats,
compassades, fem cada moment un fragment
d'aquest camí al costat d'algú altre
Ni que sigui virtualment, simbòlicament
primavera d'hivern , trepitgem a l'hora i alhora
les grans estores vegetals de fulles caigudes
Somiem que tot és possible, unim-nos
siguem diversos i diferents i variats però caminem
caminem plegats!
 Costarà agafar sincronia i ritme  potser
al principi tentinejarem , farem tombs i girs dispersos
 mica en mica tot semblarà una dansa !

Descompassats

La felicitat rau en el camí, 
si anem al mateix pas.
Descompassats  i perduts
no sabem trobar el plaer 
ni en la nostàlgia 
de cap  tardor
ni en el record 
de cap primavera.
Sembla 
que  s'hagi aturat el temps
i que  les il·lusions s'escolin 
pel desguàs  de l'ànima.






Pàtria (o Vèrbola i cridòria)(de deomises)

[seguint en Xavi Vidal]
 

Anna, de vegades la felicitat també rau en el camí.
En les giragonses del destí i en el somriure de l'alba,
Quan recomença el dia, quan hi ha la possibilitat
De despertar al teu recer, o quan cal esperar i enyorar-te.

De vegades, l'estel que seguim no es distingeix enmig
De la foscor de paraules que fan mal, i tot és tenebra
I silenci, murs alçats per traçar línies paral·leles lluny
De dits entrellaçats per a la lluita conjunta, i es desespera.

De vegades, la vida és més fàcil del que diuen i coneixem,
I una mirada anul·la la vèrbola maliciosa de cruels llengües,
Emmudeix la cridòria de corbs, i pensar en llavis és esperança.

De vegades, per sempre em sembla un interval de temps massa breu
Per a l'amor que et professo, per a l'abast del vincle si em beses,
I res no ens frenarà a partir d'ara, ni el pas ferm de la pàtria, Anna.


d.
(Lluís Servé)

El somni de la utopia

Autor de la fotografia: Alex Martínez

Encara que la bufetada de la realitat
et desperte del dolç somni de la utopia
com quan un tren de càrrega, a tota marxa,
xoca contra un tren de passatgers,
que viatgen sense passar ànsia, somnolents cap a la felicitat.

Encara que el sobresalt et corprenga
et regire els budells i boces
tot allò que hi portes dins
des d'aquell dia que decidires somniar la utopia,
donar un vot de confiança a la humanitat.

Encara que tot et semble negre ara,
fosc com gola de mostre disposat a engolir-te,
no perdes l'esperança, torna a somniar,
dons la foscor de la rancúnia consumeix l'ànima.
Somnia la utopia, de vegades la felicitat rau en el camí.

(seguint a deomises)

Google analytics

Llicència Creative Commons