dijous, 1 de novembre de 2012

De besllum



De besllum, recorda
que fugaç és tot
mentre l’ombra s’allarga,
com si fos una foguera,
i tot ho incendia,
deixant-nos a les fosques.
De besllum, s’albira
l’espai de la nit,
òrfena d’estels,
dibuixada de dol,
al mig del cromatisme
de pètals solitaris,
que assenyalen la mort
i aclamen la vida.
De besllum, la lluna
corre, però, no evita
que tot s’esborri
al jardí de les estàtues.


Tot seguint la Cantireta


FUGAÇ



Ofereix flors que diu
què és ell. El carmí al pètal,
i l'espurna de gelos
en la tija nafra la mà.

Voldria recipient
adient...


I llegeix, mentre s'agenolla:
"viu mentre et recordi".
Deixa castanyes arreu,
per si el temps no acompanyés,
perquè recorda què fugaç
és tot, fins i tot aquest vers.

Pom d'amor


Seguint a l'Anton, amb la recordança que d'altres ens deixaren.............


I amb un pom de liles a la mà
enfila camí cap al cementiri.
I en aquell prec més íntim
li diu que l’estima encara.

...I LES FLORS.... dos aquarel·letes

(  Aquarel·la dedicada a la Carme com anfitriona, sense cap més simbolisme)
... i les flors alegraren el primer dia
tranquil·les en la intranquil·litat,
Coherents en son perfum,
esclatant amb paleta de colors
recordança d' actes estimats
que d'altres ens deixaren....

( Aquarel·la dedicada a M.P.S. agraint-li  seu ajut ...)

Vítrica custòdia (de deomises)

[seguint la Carme R. i la M. Roser]


Vinc, xop de pluja,
Per retrobar-te els llavis
-Bes que ens vincula-:
Deixaré que em vigilis
El món perquè no el perdi

Entre aquesta paleta
De colors que m'ofrenes.


d.
NOVEMBRE



Novembre és arribat,
el fred ja ens abraça.
Treu la paleta de colors
pinta tots els boscos.
El cel si reflecteix
a l'hora que el sol es pon.
Plora amb llàgrimes de boira
les nits es fan més llargues...

M. Roser Algué Vendrells. (seguint un reflex de la Carme)

Reflex

Reflex tan desitjat
de versos sobre l'aigua.
Improvisa  el llindar
d'un ara que és  etern.
Fulles  daurades
com mots  que m'acaronen,
flors  violetes 
com carícies que em parlen.
I el cel sempre  present
per  fer volar els  poemes 
entre el  blau i el verd.
I  sempre, el meu  amor
perfumat  de poesia,
xop de pluja  de la nostra nit.



(Seguint  la Pilar, la  Laura i en Barbollaire)

Ofrena

Souvenir [CCX]

Estima'm en el crit
de la melangia
dels primers dies de Tardor.

Mentre solitàriament jec,
ert,
entre fragàncies fugisseres
de fulles daurades.

És així,
com si es tractés d'un bol fràgil
curull de pluja
indescriptiblement nítida,
que m'ofreno en el reflex
desitjat del teu amor
amarant-me els dits.

Carrers xops de la pluja de la nit



Ens acompanya la pluja, el gris, el fred...
Saber trobar-hi l'encant també ens omple de pau.
Rera el vidre, embolicat,
sentint-te reconfortat,
des de fora, fins al cor,
i sentir que els carrers xops de la pluja de la nit
són un entranyable record.

Àngel



Àngel de pedra
que custòdies el silenci,
fixos els ulls en les arrels
de punxeguts xiprers
lacerats de tardor,
de verticalitat concisa.
La tristesa s'esqueixa
del teu rostre serè
i em reclama en la galta
el bri del plor.
Cuides la tomba
amb el nèctar etern
del record adormit,
fiblonejat pel sol
que creix ataronjat,
et cobreix l’esquena,
projecta una ombra,
de gemec trencada,
i improvisa el llindar
de l'ara etern,
on els peus s'assenten.
El misteri petri,
incendia l'ocàs de la mort
i m’omple de cendres volàtils les paraules,
afligides del dol inesborrable.

Google analytics

Llicència Creative Commons