dimarts, 30 d’octubre de 2012

Oxímoron (o Letícia)(de deomises)

[seguint la zel]
 
 
seguramente vendrá
una presencia para tu sed,
probablemente partirá
esta ausencia que te bebe

A. PIZARNIK.



Véns, com una brisa en un mirador que s'aboca a la mar,
Fresca, pura, necessària, amb els llavis curulls de delit
Per un combat en silenci, per orbitar al voltant de l'atzar,
Fins a l'horitzó, i el record de carrers xops de pluja en la nit.

I ets la joia de sentir-se viu, la llum que regalima de l'esguard
En aparèixer, l'entusiasme del teu somrís que m'emplena el pit
De panorames idíl·lics en l'hàbitat que ocupo, mentre el capaltard
Tenyeix de roigs la profunditat de les teves pupil·les de verd zenit.

Véns, amb l'essència de l'amor encetat per dents adolescents,
Amb el gust de la fruita que coneix l'espera i la impaciència, el dol
De no saber on deixar el neguit quan la mà segueix camins del sol.

I ets la letícia, la rialla que eixampla els limits de tot, el foc que encens
A base de paraules sinceres, l'anhel i el seny, barrejat amb el seu pol
Oposat, i tastes la paradoxa, després d'haver negat el moviment, si véns.



d.

contrast

malmesa, ferida, esquinçada la pell,
tinc temps encara de mirar-te fit a fit, glaç als meus ulls
que se’t clavaran al cor, una urpada de gel
per fer-te sentir el que ara ets per mi,
no res, mort.

(zel en contrast, seguint Rafel)

Google analytics

Llicència Creative Commons