dimecres, 15 de febrer de 2012

Onírica (de deomises)

[Intentant seguir la fanal blau]



R. B. R.


Des de les dunes dels somnis, hi ha prou perspectiva
Per albirar realitat i mots, respiració i asfíxia?
He sabut que, avui, la picaporta per trucar al cel
Resta en silenci: un infant que anhela els núvols
No pot travessar el llindar del no-res i mantenir viva
La flama d'un amor intacte, el pit matern que crida
El seu nom incansablement, des de les dunes dels somnis.


d.

Des de les dunes dels somnis


Quan la nit a la foscor m'arrossegui
-sobrevivent-
a la compacitat dels núvols dedins,
enfilaré amunt per veure,
des de dalt,
com escampen cabòries
i em capbusso
des de les dunes dels somnis.

(seguint la Isabel)

Imaginar el desert



(seguint a deo)




Perquè en la duna pugui
imaginar el desert,
saltaré descalça a la sorra
sota la primera llum, ben d'hora.

I els fantasmes que han fet la història
brodaran al paisatge les teves imatges,
dels pous brollarà l'aigua nítida, clara
i els llacs i l'herba a l'oasi seran realitat.

Perquè en la duna pugui
imaginar el desert,
tu seràs entre els núvols estel
quan la nit a la foscor m'arrossegui...

Memòria i presència (de deomises)

[intentant seguir la cantireta]


Sóc còdol, balma, cingle.
La terra que et confon.
El bes que t'espera, àvid,
Fins a la fi del món.

Tindré set i memòria,
Tot el desig despert
Perquè en la duna pugui
Imaginar el desert.

Aigua, llera, presència,
Llavi clos al voltant
Del doll més fresc, l'almesc
Serà sempre fragant:

Sóc còdol, balma, cingle,
Vida eterna en l'instant.



d.

PEDRABSENT


Aragall de sospirs,
entre l'alenada i l'expiació
provo de sotmetre'm
a la pressió de l'oxigen.
Pulmó d'acer,
sostre reblat pels peus aliens,
sóc còdol, balma, cingle.
La terra que et confon.

Seguint LO deomises ;)

Google analytics

Llicència Creative Commons