dijous, 1 de novembre de 2012

De besllum



De besllum, recorda
que fugaç és tot
mentre l’ombra s’allarga,
com si fos una foguera,
i tot ho incendia,
deixant-nos a les fosques.
De besllum, s’albira
l’espai de la nit,
òrfena d’estels,
dibuixada de dol,
al mig del cromatisme
de pètals solitaris,
que assenyalen la mort
i aclamen la vida.
De besllum, la lluna
corre, però, no evita
que tot s’esborri
al jardí de les estàtues.


Tot seguint la Cantireta


6 comentaris:

  1. Si la nit és òrfena d'estels, la lluna plena vindrà a il·luminar-la, perquè no estigui trista...

    ResponElimina
  2. La llum sempre hi és es multiplica en les ombres.

    ResponElimina
  3. Agafo el teu jardí de les estàtues i en faig paradoxes. Gràcies, Pilar!


    d.

    ResponElimina
  4. Segueixo passejant pel jardí de les estàtues... a la llum de la lluna!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons