dilluns, 19 de novembre de 2012

Carmí




Quan Wendy es cansà d'esperar a Peter,
respirà la llum,
i es tenyí de carmí
el marc perfecte de la  boca,
ferida de petons mai palesos.
Obrí de bat a bat
la porta de la vida
i es  precipità, escales avall,
cap al carrer.



Gràcies per aconseguir que respiri la llum, Deomises.

7 comentaris:

  1. No ensopegà per les escales,
    etèris els peus,
    entraren al carrer
    deixant el record enrere.
    Havia conegut la vida.
    ............... Anton.
    He escrit això dins l'incertesa.

    ResponElimina
  2. Viure al cap duu maldecaps, oi? Ran de carrer, tot és més cert.

    ResponElimina
  3. Quantes vegades hauríem d'agafar les escales i sortir a viure la vida!
    Cantireta, m'encanta el teu comentari.
    Puri

    ResponElimina
  4. La porta e la vida sempre es a punt perquè l'obrim...

    ResponElimina
  5. El cas és que tinc la passejada de la Wendy amb la Blancaneus (se'n van de farra).

    Esperaré a Carme per fer una continuació o un camí lateral.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons