dissabte, 6 d’octubre del 2012

Altair


Sé que poc puc esperar-ne
d’aquest món, obscur i cruel
i malgrat tot sempre esguardo
-ulls ben badats-, el cel...


Bado els ulls, els esbatano,
finestres a l’univers
el meu cor i l’esperança
em guarden l’esperit despert
que sé que ha d’arribar el dia
que puguem dir –fora! via!-
i encetem sense recança
un camí de llum, amb pas ferm.

Miro el cel, tants ulls amics,
veig els de l'àguila blanca
m'enlluerna Altair...

(Zel, seguint Galionar)



5 comentaris:

  1. No esperis,
    no t'aturis
    segueix camí endavant...
    Ara es l'hora de la cuita
    no ens deixem arrebassar... !!!
    ............... Anton.

    ResponElimina
  2. Poder esguardar l'univers amb optimisme, quina gran fita personal!

    ResponElimina
  3. Sempre és l'estel més brillant, el que atrapa la mirada.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons