dissabte, 20 d’octubre de 2012

No val la meva vida


No  val la meva  vida,
més  enllà  de petites  quotidianitats.
Més  enllà  del  tot està  bé,
més enllà  de la vida, 
malgrat  tot,  és  bonica.
S'estavellen  els invents màgics  
en murs  invisibles
i  s'esllavissen tendreses
barrancs  avall.
No val  la meva  vida.
O potser sí...  qui  sap...
però   aleshores
té un valor que no m'importa.

9 comentaris:

  1. No ho diguis
    que no val la teva vida.
    Penses, quant vals?
    Teu respir l'aire ressuscita
    tots els valors que no veus
    per que te'n sobren
    se t'amagat. mes no els emplacis
    a fer la seva feina
    aleshores, et demanaran comptes
    per que els has despreuat.
    No ho diguis...
    Per mi es un pecat.
    ............... Anton

    ResponElimina
  2. Tens tota la raó, Anton! I jo també ho sento com tu dius, ben bé com un pecat. L'esborraria si no em servís la teva reflexió que vull guardar!

    Ha estat un rampell desafortunat, tot deixant-me dur per les paraules.

    Però a vegades va bé de deixar sortir enfora una idea estúpida, ni que sigui per treure-te-la del cap.

    ResponElimina
  3. Per a mi no és cap pecat. Jo també sent que la meua vida no val res més enllà de les petites quotidianitats però és que al llarg del camí el que realment valen són les petites quotidianitats. Totes les qualitats que et veu l'amic Anton, i jo també, evidentment, per ventura no són quotidianitats?, jo crec que sí.
    Vaja, estem filosòfics… :)

    ResponElimina
  4. Una vida sempre val la pena, sigui feta de petites quotidianitats o de grans esdeveniments...I el seu valor és tan gran que no té preu...

    ResponElimina
  5. Ens hem portat tots a pensar-nos, oi?

    ResponElimina
  6. la pluja i la soletat ( soletat de estar sol) ja que les companyies habituals m'han fet reflexionar a favor del valor de la vida, l'existència, el ser...
    Podem creure en un tot de vida o en un no res,però veig que tothom quan li apreten el gargamell pensa en lliurar-se'n i seguir la vida. Quelcom deu valer aquest impuls que tenim, ara, de vegades les coses caminen plàcides i una ensopegadeta en una porta ens sembla que no som res, que no valem res...
    Diuen que som el nostre millor amic i si no ens estimem... caram, els altres ens treuran tots els esculls.
    les quotidianitats son com els moments alegres, si no els donem pas, s'enculen i l'esclat no arriba. optimisme que no falti.
    Sigui la quotidianitat o la gran empresa, avant que el camí pot ser llarg i necessitem el pitxellet i la font i es clar ho hem d'apreciar. Si, que valem, TOTS...
    aIXÒ DEL COMPAS DE LA PLUJA...Dorm, que la pluja vetlla el teu son... que deia el poeta.Anton.

    ResponElimina
  7. M'agrada filosofar amb vosaltres, amics!

    Potser el que jo sento com a "pecat" per seguir amb el terme que ha proposat l'Anton, és precisament això: que en algun moment no valoro prou tot el que tinc i massa poc o gens les "quotidianitats" I aquí està l'error filosòfic. Precisament això és el que té valor i el que hauria de valorar més perquè és la vida per ella mateixa.

    La vida és plena de coses i moltes (si no totes) són petites coses... si no les valorem, ens quedem sense res.

    Gràcies, Anton, gràcies, Noves Flors. Gràcies M Roser i per descomptat, gràcies Zel.

    ResponElimina
  8. Amb el meu seguiment he seguit la zel però, també, he tingut en compte el teu poema, Carme. Hi ha coses agafades dels teus versos...

    Ànims, amiga, poetassa!


    d.

    ResponElimina
  9. He rellegit el teu poema i m'agrada saber que viure és col·leccionar moments sense importar-nos el més enllà.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons