dimecres, 10 d’octubre de 2012

Més enllà de la finestra...


Més enllà dels vidres bufa el vent,
i una pluja persistent fa brillar els carrers amb llums de nacre.
Solitud. Els arbres de la plaça es desvesteixen;
sacsegen els seus braços, esgotats de repetir
la mateixa extremitud una, deu, cent mil vegades...
No resten més fulles per caure
en les branques que perviuen any rere any,
i que semblen, malgrat tot, tan i tan fràgils... 
 
Remolins de coure en el terra humit
i la dansa del fred escolant-s’hi, burlesca...
 
Més enllà dels vidres, sento el vent.
No, no em queden més fulles per caure.
L’huracà de la teva presència a prop meu
va acabar d’endur-se les darreres que quedaven,
i em resten les branques, nues, joguines a l’atzar.
Dansen records de somnis incerts –fal·làcia o certesa...?
Garbells de mots caducats, com les fulles a terra,
paraules llunyanes que van germinar a dins meu.
 
Va renéixer i va morir, la vida, i ara què en resta?
Et sé lluny i acompanyat, en algun indret remot,
contemplant amb nous amants altres pluges, altres tardes,
des d’algun racó de món, del teu món ja lluny del meu.
Potser, immers en mil projectes, taciturn, inescrutable,
o potser exultant per uns èxits brillants, un cop més,
qui sap si contemplant jardins, palaus o runes gregues,
iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,
cercant un déu que tingui algun sentit, potser autoinculpant-te
de l’excés de vanitat que et visita de manera intermitent,
tot iniciant un acte de contrició tan fals
que no et creus ni tu mateix...
 
Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull encabir-te en els meus somnis,
que molt lluny queda la mar i la llum de les estrelles...
mes... enllà dels vidres bufa el vent,
i la pluja em porta el cant del teu record amb sons de vespre.  
 
Galionar, seguint Cantireta amb la paraula “desvesteixen”.

9 comentaris:

  1. M'admira la teua capacitat per fer poemes llargs, abundants, com rius cabdalosos de paraules. A mi em surten sempre curts i sintètics per molt que m'hi enteste… :)

    ResponElimina
  2. Subscric el que comenta novesflors; a mi em passa ben igual.
    També m'admiren els teus poemes i em diuen moltes coses!
    Un plaer llegir-te, Galionar!

    ResponElimina
  3. Són poemes-història o històries poètiques... tenen tot de poema i tot d'història, els personatges, el pas del temps, les situacions, el desenllaç.

    Quina nostàlgia! punyent i dolça al mateix temps...

    ResponElimina
  4. Jo diria amb molt de contingut... un s'hi esplaia llegint i entrant en els personatges i en el relat fingit o cert que ens ofereixes. no cal dir que és un goig veure com vas desgranant aquesta magrana vers a vers... Anton.

    ResponElimina
  5. Una història commovedora la del teu bell poema, un poema per assaborir-lo.


    M'enduc el vent :)

    ResponElimina
  6. Gràcies, però crec que si sabés fer poemes de debò, dominaria la capacitat de síntesi que tots vosaltres empreu amb gran mestria...

    ResponElimina
  7. Remolins de coure en el terra humit...
    Fantàstica la metàfora. Jo tampoc soc capaç de fer poemes tant llargs i bonics, Galionar. Tens un do no el deixis perdre.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  8. Quan bufa el vent, se'ns omple la memòria de records, una mica oblidats , perquè estan embolcallats dins d'un somni...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons