diumenge, 21 d’octubre de 2012

La vida, s'hi arrapa.





Petites i efímeres alhora,
s'arrapen a la vida.
Mentre, s'entortolliguen, entre colors,
amb minúsculs tirabuixons.
Germanor tardoral.
A l'escorça,
malgrat les ombres,
espill de llum amiga.
La vida, s'hi arrapa.

(seguint la Carme, i la resta de companyonia tardoral)

6 comentaris:

  1. I ens arrapem a la vida mentre hi hagi un bri de poesia.
    Preciosa tardor entortolligada!

    ResponElimina
  2. Joana!

    :)
    Quin parell de troneres!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Una tronera més...

    Gràcies, fanalet, per seguir!

    ResponElimina
  4. Malgrat les ombres sempre trobem la llum que ens fa costat. La tardor ja ha arribat de ple i el teu poema en té l'aroma.

    ResponElimina
  5. Aquesta heura enfilant-se ens dóna esperança.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons