dilluns, 1 d’octubre de 2012

Com velles fulles marcides...


Com velles fulles marcides
llenço poemes al vent,
amb la vana fe que arribin
vers a vers, allà on és ell.
Desigs d’amor, de tendresa,
bocins de plor i tristesa...
Solcant l’aire, giravolten
sota la blavor del cel. 
 
Vanament, llenço poemes
que mai seran recollits;
s’han perdut enmig la fosca
d’una impenetrable nit.
Mentrestant, giren els astres,
passen els anys i els destins,
i encara treno poemes
amb la punta dels seus dits...

Galionar (seguint Fanal blau)
 

7 comentaris:

  1. Em trec el barret!
    preciós, Galionar!
    Un gustet llegir-lo abans d'anar a dormir!

    ResponElimina
  2. Tant de sentiment, que em tremola l'ànima, noieta!

    És preciós!

    ResponElimina
  3. Una mica com fer ganxet, a poc a poc i trenes petites meravelles o filigranes :)

    ResponElimina
  4. Has muntat un bosquet on s'hi amaga el sentiment. un follet estordit ha copiat el que tu escrivies al terra tapant-lo amb fulleraca i ens ho ha ensenyat. Divina, Galionar, que en saps de tendreses !Anton.

    ResponElimina
  5. Noia, que bé se't dóna la rima!!!
    Bé, els teus poemes mai no es perden, formen part del món poètic, que és un món ben especial.

    ResponElimina
  6. És com si llencessis al vent petits trossets de vivències, potser algú les entomarà...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons