dissabte, 6 d’octubre de 2012

Cant d'enyorança



Voldria saber compondre’t
el més bonic cant del món
que, mot a mot, fos la baula
que m’enllacés al teu cor,
i forgés entre els teus somnis
joia eterna, mon amor.
 
Perduts en la nit, els greuges,
transmutats en pols d’estels,
seran perseides fugaces,
llàgrimes de Sant Llorenç.
 
Un estol de mil carícies
volaran pels teus cabells;
s’hi estaran fins a trenc d’alba
perquè tinguis sons molt bells.
 
Ni el mar, que s’abriva amb fúria
ni el vent, que entre valls es perd
no en saben prou, de contar-te
ma tristesa i mon anhel.
 
Sé que poc cal esperar-ne
d’aquest món, obscur i cruel;
mes, si no puc retrobar-te
morir prest, que serà bell…!    
 
Galionar, seguint Joan Guasch i Fanal Blau

11 comentaris:

  1. M'encanta la dimensió còsmica que van agafant els poemes. En un altre ordre de coses, però, amb els anys he arribat a concloure que això de morir d'amor... Més val viure d'amor i, si l'amor se'n va, buscar més amor.

    ResponElimina
  2. És preciós. Et segueixo, Galionar!
    Glòria

    ResponElimina
  3. la dolçor de la paraula
    possa al llavi crit obert
    la delícia de la faula
    que ha nascut en el cor teu.
    .................. Anton.

    ResponElimina
  4. Bé, m'afig totalment al comentari de Joan Guasch, m'agrada la dimensió còsmica i no hem de consentir morir d'amor sinó viure per amor.

    ResponElimina
  5. Preciós, Galionar...

    No hi ha manera d'explicar una tristesa i un anhel com aquest. Ni el mar ni el vent, i sovint ni les paraules... però el sentiment ara arriba ben endins...

    ResponElimina
  6. Val més viure l'amor, morir sempre és trist noia...Em quedo amb les carícies per tenir bells somnis...

    ResponElimina
  7. El sentiment que creix, el que canvia, el que calla.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons