dimarts, 16 d’octubre de 2012

Àncora (de deomises)

Em llevaré ben d'hora, amb els llavis plens
De la pregunta que em crema les entranyes
I em malmet per dins, amb el cel que guanyes
Matinada rere matinada, i cap a on em prens.

Saludaré el nou dia amb l'aire del teu record
Que arrela al fons del pit i em serveix de guia
Quan ets absent i bella com l'ofrena més pia
Que deixo perquè es calmi el vent del nord.

I m'impregnaré la pell amb teu cos, que em venç
La resistència del desig, la fe que mou muntanyes
I m'apropa al jaç que he compartit només amb tu.

Em llevaré ben d'hora perquè m'aculli el teu port,
L'àncora del teu ventre, i seré nàufrag, nounat, vigia
En aquest món que crees al fons del teu esguard bru.


d.

2 comentaris:

  1. Uau ! encomanes les ganes de llevar-se ben d'hora.
    Preciós.

    ResponElimina
  2. Et segueixo, deo, m'enduc

    "perquè m'aculli el teu port"

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons