divendres, 5 d’octubre de 2012

A la velocitat de la llum
els estels són una pluja torrencial.
La lluna que s'ho mira
esbossa un somriure de sucre.
Alhora, una llàgrima de sal
li llisca per la galta enfebrada.
S'enyora del seu sol
mentre la pluja no cessa
i s'emporta les llàgrimes i l'enyor
a una altra dimensió.

3 comentaris:

  1. Et segueixo amb la sal, Joan!
    Preciós poema!

    ResponElimina
  2. Nits, estels, lluna, enyor... El nucli de tants i tants versos... Segueixo el teu fil.

    ResponElimina
  3. Em sembla que l'enyor traspassa, a vegades, totes les dimensions.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons