divendres, 10 de febrer de 2012

Vigília (de deomises)

[Intentant seguir la montse]


Esllanguir-se, desfer-se, potser existir.
Perquè viure també és decadència si el sol
No lluu per a la joia i el pleniluni futur
Ni desferma els somriures al fons dels llavis.

I la pupil·la, que vigila cada moviment indecís
Dels núvols, s'apressa a lligar rere els parpres
Els somnis que escapen amb ells -cotó fluix
De fluïdesa per omplir els mots- per a la vetlla.

I ja no hi ha nits en què manqui la plenitud del dia,
Malgrat l'absència i el silenci, ni la platja calma
De la infantesa que m'ha vist créixer i em recorda.

Desfer-se, esllanguir-se, potser morir lentament.
Perquè l'ànima que s'esfilagarsa no pot suportar
L'ímpetu d'un embat violent, rabiüt amor convuls.



d.

1 comentari:

  1. Llegint-te em pregunto què podríem fer per no esfilagarsar-nos tant l'ànima...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons