diumenge, 5 de febrer del 2012

la cara fosca

“Així amanyagaré el teu cos...”
li deia, i s’acostava, i el pressentia
només que no hi havia als seus ulls
allò que la boca deia
ni a les mans allò que prometia
quan, amagant la mà rera l’esquena
l’únic desig que tenia
no era fer de dos cossos un,
allò que, obsessiu, perseguia
era ensorrar el meu, a l’únic son
etern, a l’oblit profund.


(seguint Carme, en contrast)

5 comentaris:

  1. Uff, quin poema!Entre cínic i dramàtic. Quin regust m'ha deixat!

    ResponElimina
  2. Et segueixo Zel i li dono un tomb!
    Que tinguis molt bon dia!

    ResponElimina
  3. Oh! ja veig que m'he passat de voltes i t'he rebotat a l'altre extrem... catxis!

    Esgarrifa, sí, esgarrifa molt.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons