dilluns, 20 de febrer de 2012

Innocència (de deomises)

[intentant seguir la cantireta]



R. B. R.
(el motiu del poema, al comentari)



Ona mare,
Dolça empara
Del matí,

M'aclapara
L'aigua ignara
Del destí,

El verí
Que reclama
Una cama
Innocent.

Ona clara,
Quant cal témer
Si el dol crema
El present?



d.

14 comentaris:

  1. L. B. L. i N. R. A. són els pares d'en R. B. R., de 28 mesos de vida. En qüestió d'uns dies (abans d'acabar la setmana), mitjançant intervenció quirúrgica, les dues cames del petit seran amputades per raons mèdiques.

    Aquest petit poema és per a ell i per als seus pares, junt amb Onírica, d'aquesta mateixa roda poètica...


    d.

    ResponElimina
  2. Ostres, deo... quina realitat més angoixant i trasbalsadora...

    ResponElimina
  3. Realment sí, des de fa 15 dies que l'estic patint, Carme... Avui m'han donat la mala notícia, que no volia acceptar ni que arribés a escoltar-la...

    Gràcies pel teu racó, de nou...


    d.

    ResponElimina
  4. Que terrible! em pregunto com s'ha de fer per superar una cosa així!

    Un nen tan petit! que injusta que és la vida!

    Em sap tant de greu, que em fa mal sense conèixer-los de res.

    Una abraçada de bona nit, deo!

    ResponElimina
  5. Caram se m'ha fet un nus a la gola...suposo que per uns pares, és gairebé impossible superar una cosa així...

    ResponElimina
  6. Gràcies, Carme, i M.Roser...

    Els seus pares són amics des dels anys de l'institut. En R. B. R. sempre ha estat com un nebodet més per a mi, i avui m'ha deixat KO la notícia. Durant 15 llargs minuts he estat plorant a la feina, sense contenir-me les llàgrimes...

    Sé que no és el lloc... I sento fer nusos a les goles alienes...


    d.

    ResponElimina
  7. Qualsevol lloc és bon lloc per compartir, deo, sense poder compartir quan es pot alegries i quan cal tristreses aquesta vida és una m...

    Malgrat les llàgrimes i els nusos i el dolor que sento, (aquest petit té poc mesos més que un dels meus néts i potser per això m'hi trobo molt a prop) penso que encara t'he de dir, gràcies per compartir...

    ResponElimina
  8. Però és viu. I seguirà la seva vida, sembla. La injusícia la veiem quan ens toca de plé, cadascú en el seu cas...
    Jo també encara ploro... però no el tinc a vora, moria als tres anys.
    Tot això però mai consola, per que a R.B.R haurà de caminar amb les cames del cap, l'altre en el del qui el recorda.
    Sé el vostre desconsol,... però el teniu encara ... Feu per ELL no solament plorar. Anton.

    ResponElimina
  9. No sé que dir-te, solament fer-te companyia.

    ResponElimina
  10. molt dur, deo. Ni la poesia consola...

    ResponElimina
  11. Deomises, no ho sentis pas que la gent s'identifiqui amb un dolor tan gran, sinó compartíssim les penes, no seríem gaire persones...

    ResponElimina
  12. Em sap molt greu, deo. Plora tot el que calgui, jo, amb la paràlisi cerebral del petit i l'epilèpsia, també cal que plori... A pesar de tot, la vida continua, i ell i els que l'envolten hauran d'aprendre a veure'l d'una altra manera. Un petó, una abraçada dolça.

    ResponElimina
  13. Desprès de llegir tot això, no se que dir, no més que és un pal molt fort i enviarus tot el meu carinyo.

    ResponElimina
  14. Deomises, això és molt dur, sols et puc acompanyar amb paraules, una abraçada forta!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons