dissabte, 1 de desembre de 2012

Clic

El full en blanc, testimoni de negres nits
quan les  espurnes  brollen de dins
fent un intent d'escriure allò que no sabem dir parlant.
S'encenen els llums
i us convido a ballar
amb ritme silenciós.

la Carme va apretar l'interruptor
ara és hora de tancar-lo.

Gràcies per compartir  poesia!


final (millor efímer)

Acabat el torn signo l’absència
de qui no està per fer rimes dolcíssimes
acabat el torn, mancant presència,
tinc el meu cor ací, tot i sabent-me prop
massa a prop de la demència
en aquest món obscur parany pels bons
que enclota fins als més bruts abismes
i ens deixa abraçats només de solituds...


Sort del goig de saber-vos vius i nous
en cada vers que apropa els cors
i endolceix el gust amarg de tots els jous.

(amb gratitud eterna a tots)

divendres, 30 de novembre de 2012

El do de pit

Donaré i dono fe dels mots
regal preciós de compartir veus
mirades i metàfores musicals
fars de companyia , poètica
solament queda dir fins després!
la quinzena ha estat la darrera
si hem poblat de poesia la tardor
doncs ha estat un plaer immens!

(gràcies de nou Carme per compartir aquest espai i gràcies a tothom)
abraçades!

Traços




Traços de lletres reflexen l’encanteri
de l'estrofa que serpeja, pelegrina,
en esteles d’abrivat moviment,
desplegades en acords melodiosos
i arriades dins la blanor del poema.
En la sendera del vers he bategat,
amb arpegis d’estrofes espurnejant-me els ulls,
en la degustació salobrosa i dolça,
de l’oci, sense pressa,
en què brollava la metàfora.



Moltíssimes gràcies, Carme Rosanas per fer-me sentir que sóc a casa meva.
Gràcies a tothom per permetre'm sentir la musicalitat de les vostres veus.
Fins demà!

Pèrdua d'esdrúixoles (de deomises)

[seguint la cantireta i acomiadant-me, d'Itineràncies i d'esdrúixoles]


A Anna G. C. 


He rodolat entre els dies gèlids de la tardor,
Recollint paraules pretèrites per a nous sentiment,
Que han omplert de joia cada resquícia de cor
Intacte, tot desig tenyit amb el nom de la vida.

Avui, que sóc hiat en mans de l'esperança
De saber que viure és compartir somnis i sofrences,
Em despullo de tot per recol·lectar mots novells per a tu.


d.

COM HIAT

He estat infidel
a la pausa i la presència
del mot buscat i a l'essència
del temps que m'esguarda
des del voral de l'ull tan meu.

I he esperat l'ànsia
del cos que no em guarda res,
perquè sap que en retrobar-se
tot es vessa i reneix de cop.

I ara em sé nova, llega i sàvia,
ja que en deixar petja en el temps
em reca,
perquè sempre que hom besa,
ho fa sabent que el bes
és buit, i alhora nou.

Gràcies, Carme.

Tamborinant sobre el teclat.


(seguint Carme i deomises)


El full en blanc i el gris cervell bullint
de paraules. Paraules que vessen,
que emprenen un viatge fascinant
pel sistema neuronal cap a l'exterior,
algunes es perden pel camí, però,
fent-te regirar els budells;
o provocant un tic nerviós a la galta,
mentre et fa arrufar el nas;
o arribant al més llunyà de les extremitats,
on et provoca una curiosa reacció:
els dits de la mà, posem l'esquerra,
tamborinen sobre el teclat,
mentre els peus porten el ritme
d'una melodia sorda.

El full en blanc i jo cerque unes paraules
que expressen la meua alegria
per haver participat a les itineràncies,
unes paraules poètiques
que expressen la meua pena
a l'hora del comiat.

Amigues, amics, adéu!, fins aviat!

Vívida presència (de deomises)

[seguint la Carme]


Vine, acosta't, límit de tots els meus limbes,
Llum del primer raig de sol del matí, braç
Estès a la fidelitat de la promesa, dona tenaç,
Mare amorosa, que encens el foc i no el minves;

Vine, apropa't, escalfor perenne del meu jaç,
Alenada que m'ajuda a combatre les timbes
De desesperança, record tangible dels nimbes
Que porten la pluja, esguard pletòric i veraç;

He deixat els meus somnis, per una estona,
I m'aixoplugo en la teva veu, cel ras i alberg,
Terra fèrtil i inundació per al meu cor de sitja,

I eixamplo el camí de la pell, que ja no perdona
La demanda de carícies, ni del teu cos soberg,
Per a la teva benvinguda: tot dins meu et desitja.


d.

Fulles i fulls en companyia

La  fulla al  full de dalt  ja el veia.
Enlluernada  pel seu  color,
primer tremola,
es  deixa  caure i el vol trobar.

El full en blanc  ja l'esperava:
- Fulla  lleugera,  limbe daurat
un raig de llum ens  unirà,
vine,  acosta't, vola de pressa,
que el teu dibuix,  jo vull  besar.



Han caigut les fulles


Han caigut les fulles
i els fulls resten en blanc.
Novembre,
any rera any,
arriba d'espantador de paraules.
Les que ja no podem pronunciar.
Per sort, 
el foc i el fred,
alimentaran els nervis,
la saba de les lletres.
I ben aviat,
tornarem a parlar,
i a escriure.


gràcies, Carme, per brindar-nos una vegada més el regal de les itineràncies,
gràcies a totes i tots vosaltres per la companyia poètica!


dijous, 29 de novembre de 2012

Principi i fi


(seguint deomises)



Tot el que comença acaba,
el que neix ha de morir.
La poncella dolça i feble
morirà pètals oberts.
La nena innocent i tendre
serà gran, amant i esposa.
Eixerit el nen petit
serà un avi bondadós.
El dia, que obre l’albada,
amb l’ocàs acabarà.
Però aquest amor que et processo
de segur no morirà.
.........

Nostàlgia (de deomises)

[seguint la nostra amfitriona]


Tot el que avui lluu en mi és reflex teu, Anna,
I la màgia de l'inici del dia roman en el teu nom,
Que desperta la il·lusió i trenca el silenci mut,
I omple de vida cada racó de la tardor que pensàvem.

El pleniluni m'ofereix la calma necessària i el neguit,
Alhora: la llar és buida quan t'enyoro i sé que tenir-te
Ha de ser un fruit lent, amorós, plaent de tan anhelat.

Tot el que avui sóc duu el rastre de les teves paraules,
I quan em parles creixen ales per combatre necessitat
I distància i buit, i només desitjo dir-te a cau d'orella:

Dorm, descansa, somnia que et somnio i seré
La felicitat personificada, el sisè sentit que dibuixa
Un somrís en els teus llavis, la lluïssor que ajuda
A tirar endavant els projectes, el fill que ha de venir.


d.
(Lluís Servé)

dimecres, 28 de novembre de 2012

Vinc a buscar-te


Vinc a buscar-te,  perquè trobar-te és sentir-nos lliures.
Conjurs  de mots, potser sense sentit,  paraules  màgiques
mantenen  encanteris que sobrevolen  els dies.
I sempre  et crec,  et  creuré  fins i  tot quan menteixis,
tot i saber-ho, per esllavissar-nos  suaument
des  d'un amor que  il·lumina com si el sol sempre  lluís 
fins a  l'altre,  també  amor, en penombra plàcida: 
ser veritablement l'un en l'altre.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Inclemència (de deomises)

[seguint la Imma Cauhé]


Vine a buscar-me, rosa nascuda del somni,
Acompassa les nostres vides per ser lliures
I t'oferiré un nou jóc per respirar, desviure's
Pels llavis aliens i lluitar contra vils dimonis.

Vine a entrellaçar-me els dits i sabré on rau
La felicitat i el plaer d'escoltar l'onatge junts,
De no claudicar davant de res i cosir amb punts
De sutura el rastre de la inclemència, d'estimar.

Vine a buscar-me, rosa nascuda del ver desig,
Llisca dins meu i guarim-nos tota ferida oberta
Per l'existència, i tindràs el meu cor per sempre.

Vine contracorrent si cal, i serem un únic trepig
En aquest passeig cap a la llibertat, cap a l'albada
Que ens trobi sota el mateix sostre, estimada Anna.


d.
(Lluís Servé)

Seguirem...



Si rodes i rodes
tornes al lloc,
les mans agafades,
ferms els cors.
Caminem somniant
que el món és bo
cerquem l’esperança
que serà millor.
Tu i jo i vosaltres
hem de fer-ho junts
recollir-ne les brases
i obrir-nos els ulls.
Separar els núvols
que ens mostrin el cel,
cuidar de la terra
que tant estimem.
Oblidar rancúnies
que no fan cap bé
avançar cada dia
és el que podem fer.

seguint: Pilar

Símbol

 
 
Donem-nos la mà,
ballem units en l'empatia,
sentint els batecs
en un sol cor.
Enderroquem el recinte
que tanca la raó
que ens mou i ens commou,
tot ressaltant entre les fulles mortes
el símbol que s’ha fet perenne
i navega a quatre vents,
en el trànsit incansable
de múltiples veus
que avui dansen a l'uníson.
Som la teia,
cremem la fullaraca!
i continuem fent via
fins al dia en què el que anhelem
s’haurà fet palès.
 
 


dilluns, 26 de novembre de 2012

Donem-nos la mà!

Donem-nos la mà , agafem el mateix ritme
respirem al mateix compàs, compassats,
compassades, fem cada moment un fragment
d'aquest camí al costat d'algú altre
Ni que sigui virtualment, simbòlicament
primavera d'hivern , trepitgem a l'hora i alhora
les grans estores vegetals de fulles caigudes
Somiem que tot és possible, unim-nos
siguem diversos i diferents i variats però caminem
caminem plegats!
 Costarà agafar sincronia i ritme  potser
al principi tentinejarem , farem tombs i girs dispersos
 mica en mica tot semblarà una dansa !

Descompassats

La felicitat rau en el camí, 
si anem al mateix pas.
Descompassats  i perduts
no sabem trobar el plaer 
ni en la nostàlgia 
de cap  tardor
ni en el record 
de cap primavera.
Sembla 
que  s'hagi aturat el temps
i que  les il·lusions s'escolin 
pel desguàs  de l'ànima.






Pàtria (o Vèrbola i cridòria)(de deomises)

[seguint en Xavi Vidal]
 

Anna, de vegades la felicitat també rau en el camí.
En les giragonses del destí i en el somriure de l'alba,
Quan recomença el dia, quan hi ha la possibilitat
De despertar al teu recer, o quan cal esperar i enyorar-te.

De vegades, l'estel que seguim no es distingeix enmig
De la foscor de paraules que fan mal, i tot és tenebra
I silenci, murs alçats per traçar línies paral·leles lluny
De dits entrellaçats per a la lluita conjunta, i es desespera.

De vegades, la vida és més fàcil del que diuen i coneixem,
I una mirada anul·la la vèrbola maliciosa de cruels llengües,
Emmudeix la cridòria de corbs, i pensar en llavis és esperança.

De vegades, per sempre em sembla un interval de temps massa breu
Per a l'amor que et professo, per a l'abast del vincle si em beses,
I res no ens frenarà a partir d'ara, ni el pas ferm de la pàtria, Anna.


d.
(Lluís Servé)

El somni de la utopia

Autor de la fotografia: Alex Martínez

Encara que la bufetada de la realitat
et desperte del dolç somni de la utopia
com quan un tren de càrrega, a tota marxa,
xoca contra un tren de passatgers,
que viatgen sense passar ànsia, somnolents cap a la felicitat.

Encara que el sobresalt et corprenga
et regire els budells i boces
tot allò que hi portes dins
des d'aquell dia que decidires somniar la utopia,
donar un vot de confiança a la humanitat.

Encara que tot et semble negre ara,
fosc com gola de mostre disposat a engolir-te,
no perdes l'esperança, torna a somniar,
dons la foscor de la rancúnia consumeix l'ànima.
Somnia la utopia, de vegades la felicitat rau en el camí.

(seguint a deomises)

diumenge, 25 de novembre de 2012

Pacífica, lumínica (de deomises)

[seguint la fanalet]


Deixa que nïi
Els meus somnis utòpics
En el teu ventre,
En aquesta pacífica,
Fascinant melodia.

El so dels àngels
T'embolcalla el cos, Anna,
Llum que ha de créixer.


d.

dissabte, 24 de novembre de 2012

Fascinant melodia

Ves que a mi
em seguirà enlluernant la música
del teu cos.
Fascinant melodia.



La nostra realitat

(seguint a Carme)



El teu amor ja descansa
els teus dits ja no toquen la melodia,
so i cant units a la distància.
Com quan érem joves,
com quan ens estimàvem.
Ara resta mut el violí
les flors s’han assecat,
el goig i l’alegria
d’una,  s’han apagat.
La música que tu posaves
a les belles paraules d’amor
resta  oblidada.
Han passat els dies,
els mesos i els anys…
ni tu ets el que eres
ni jo la d’abans.
En el racó de l’armari
queda el violí vell
sol i abandonat,
provant la certesa
de la  nostra realitat.


Frec a frec


Esperar-te  és fer del desert  només un camí
i  saber donar a  cada  instant  tot  el seu sentit.
És  recomençar  de nou  un altre univers
com si mai abans,  no ens  l'haguessin  desfet.

Desitjar-te, és  trobar el camí  massa  llarg
i al mateix  temps  no perdre  la il·lusió
i teixir  fil a fil i punt  a  punt aquest  nou marc
per  a trobar-te mentre batega  l'emoció.

Estimar-te és  saber  veure't  com ets. 
  Lluitar  per tu.  Ni  el buit  ni panacea de  res.
La força en la feblesa  i la feblesa en la força.

Estimar-te és saber que  encara  hi ets,
que  tot  és nou  i possible,  ho veus?
i que ens  retrobarem aviat, frec a frec.

Gramàtica (de deomises)

[seguint la zel, deixant al marge el 25-N {disculpes}]


Esperar-te és travessar el desert de la distància
Amb l'ànsia de qui veu llunyà però factible el futur,
Esborrar l'abecedari i emprar una nova gramàtica
Per desxifrar els batecs del cor, la necessitat de tu.

Anhelar-te és comptar els segons com llargues dècades
Amb el neguit de qui troba massa a frec el penyasegat,
Guarir les ferides amb la fulla de la navalla més àcrata
I esmolada per saber que les vísceres també poden enyorar.

Estimar-te és acceptar la tristesa i el dejú i l'absència
Amb el silenci pacient de qui posa el cervell i el seny
En mans del laberint, buidar de dolor i turments l'ànima.

Esperar-te és valorar els camins del sacrifici amb l'alè
De qui respira aire fresc després d'una obligada asfíxia,
Acollir el premi d'una existència mútua, lluny del desert.


d.

indesxifrable

Demà sabrem quin possible ens espera, tèrbol o lluent
quin consol ja no ens caldrà i quin ens manca
demà sabrem quina tenebra deixem o si volem la que s’acosta
quin país de no meravelles bastirem o anul·laran els amos

Demà sabrem si estimem cabdills i herois o només baules
quan els recomptes diguin el nom de l’esperança, o no
demà sabrem fins quin punt som cadena o jou, o essència
quan els papers perduts però cobdiciats per molts han fet la feina

Demà sabrem, per fi, quins són els crèduls, quins els savis
quins els servents i quins esperen futuribles nets i clars
sense déus imaginaris ni travesses del desert, només possibles
demà sabrem qui es posarà a fer del cert la feina de ser creïbles


(seguint Deo i els misteris dels humans)

Oxímoron III (o Rapsòdia lentíssima)(de deomises)

[seguint la cantireta]


Alenteix la celeritat dels rampells i accelera-la alhora
—Paradoxa i dona, desig de l'incendi i plaer pel glacial,
Silenci i paraula, mossec i carícia, tenebra i llum candial—
I seràs consol per al meu cor que, sense tu, mor i plora.

Demà sabré que el somriure es reté en la mà òrfena quan
Enyora la pell càlida i els camins cap al teu ventre, i demana
Presència i nits de pluja, tendresa i mirades, essència germana,
I seré presoner en la teva llibertat, ombra per al teu cos brillant.

Accelera les hores lluny del teu país de delícies i anul·la l'escreix
De la diàspora de l'esperança quan el jaç no ens alberga, ensems,
I seràs baula per a la cadena que, dia a dia, sense remei m'envolta.

Demà sabré que l'alba porta el teu nom i és badall empàtic i bleix,
Les notes de la nostra rapsòdia mentre aturem als llavis el temps,
I seré cobdícia pel teu amor, quan és, en cos i ànima, pau i revolta.


d.

PIANO, PIANISSIMO



La tecla menor.
Polsa-la. Sent com canvio
somriure per mà òrfena,
com la seva germana malda
sota la fusta noble en crear un ressò.
Talment dues imatges en mirall,
en valls i en comes paral·leles
correm, ens interrompem 
i atabalem el cap de la corda polsada.
I ara, podria ser qualsevol quequeig
tornar coll esvelt l'ànec amb l'ofec
i el so que sura, com pedra,
de la fusta, de la mà. De Déu.

Seguint, amb molta estimació, l'Elfreelang...

divendres, 23 de novembre de 2012

Potser canvio el saxo pel piano

Potser perquè la nit ja és més freda
m'abrigo amb la bufanda de notes
i al so del saxo em bec una llàgrima.

Potser la tardor cau damunt nostre
el record dels records s'enterboleix
i trist vagareja per les ombres...

Potser, només potser, la melangia
sigui el preludi d'un ritme més àgil
i canvio el saxo pel ragtime a piano

L'enyor d'un vell saxòfon

(foto trobada a antoniolopezmolina.blogspot.com)

(seguint deomises)

El so trist d'un saxo acompanya el silenci
d'aquesta nit d'enyorança de tu.

Degoten les melangioses notes com llàgrimes
que pengen en el nacrat record
del teu reflex a l'estany,
amb l'esguard de la lluna.

Balada nocturna de la memòria
d'aquelles nits d'argent
d'alens amatents i suau ball
dels dits pel setí decorat amb perles
que l'amor havia brodat en la pell.

El silenci guarda l'enyorança
en el melangiós so d'un vell saxòfon.

Èpoques (o Excel·lència agrícola)(de deomises)

[seguint la Pilar]


Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS.



M'has sembrat en el cor el desig del nounat
Que, sense una sola paraula, sap trobar el camí
Cap al pit ple i els braços acollidors de la mare,
Amb la dèria d'assolir la fita malgrat l'adversitat.

M'has sembrat en els ulls la perspicàcia de l'infant
Que cerca en una mirada l'obstinació quan el destí
Tanca portes, però existeixen claus i l'esperança encara
D'obrir-les de nou amb l'ímpetu primer i constant.

M'has sembrat la força de l'adolescent en els lassos membres
Per evitar penyasegats i escalar muntanyes altes de traülls
En el sender d'aconseguir-te, quan un mot teu és llum i aire.

M'has deixat, també, el seny de l'adult contra els desembres
Que vindran, quan el despertar sigui solitari sense els teus ulls.
I el teu record fa que l'anhel pel retrobament no s'allargui gaire.


d.

Sembra

Trobada a la xarxa
 
 
 
Em sembres el ventre de tu
amb la llavor
que transforma deserts en vergers.
Ecos de bellesa,
ordeixen simfonies perdurables,
essència poètica amb gust de menta,
amb què em tatues l’esperit
i em dus a l’eteri.
Viatja el meu pensament com si fos alosa
i es troba amb el teu que ho espera
en lliure vol,
i l'acaricia amb el reg lluminós, serè
de coses infinites.
Concebo la sembra,
i bateguem a l'uníson,
fecundant el cant edènic
de l’aurora.
 
 
Tot intentant seguir a Deomises


Òrbites àvides (de deomises)

[seguint la cantireta]



He intentat orbitar en un Univers on la felicitat
Respongui al teu nom, Anna, on el bes sigui la penyora
Per al cor que torna a menester l'art de compartir
I de respirar gràcies als mots d'altri, on la vida ets tu.

He volgut despertar amb la fragància del teu somriure
Dins de les pupil·les, on el desig m'habita en espiral
I deixa rastres que he de seguir entre el suplici i la distància,
En el record de la platja que ens ha protegit de l'enveja

M'he preguntat fins quan duren els enigmes d'un comiat
Si els dits busquen l'escalfor de la pell aliena, la còmplice
Cadena que lliga les ànimes que anhelen el vincle i la llibertat.

I he sabut que t'enyoro i et necessito, que el record m'abrusa
I que, si el món comença en els cossos que s'estimen,
He de bastir un nou Cosmos, perenne, etern, en el teu ventre.


d.

dijous, 22 de novembre de 2012

BES ÀVID DE VIDA



Si el món comença 
en els cossos que s'estimen,
caldrà estirar el temps 
per a fer-lo etern en el bes.

I si el món acaba
en els cossos estimant-se,
que s'estimbin malucs avall,
que el món s'enfosqueixi
i els deixi recomençar
 la línia del temps que es perfila,
en vers, saba, bes àvid de vida.

Seguint la Imma Cahué.

dimecres, 21 de novembre de 2012

En un núvol


(Seguint deomises)

Fosos en un bes
sense rés percebe,
no hi ha passat ni futur,
el món comença,
el món acaba, en ells dos.
 Amorós moment,
sentiment profund
que tot fa desaparèixer.

Ell i ella que fan un.
ni platja, ni mar,
ni muntanya, ni plana.
Sol existeix aquell núvol suau
que envolta els seus cossos
i els fa volar en ales d’amor.

Gàrgoles (de deomises)

[seguint la Pilar]


    Fais de ta vie un rêve, et d'un rêve, une réalité.

Antoine de Saint-Exupéry


El castell i la platja, i una parella que s'entrelliga
Amb braços i besos i mirades, lluny de quimeres,
Com una gàrgola amb moviments lents que no entén
Del pas del temps, només de paciència i d'esperes.

I xiuxiueigs que mouen les pedres, la força antiga
Per anul·lar tenebres i temors, s'endinsen en l'oïda
Aliena i descobreixen ponts, com la pluja que encén
La carn i el foc que xopa l'ànima, quan és fosca la vida.

Els dos amants fermen el lligam, i la platja i el castell
Romanen al seu lloc, i la utopia és més real i tangible,
Com el xiscle de les gavines que conquereixen la sorra.

I les pupil·les deixen el rastre de l'amor, que no s'esborra,
Al fons del cor, amb el gord batec que oblida el dol quan fibla.
I aquesta parella som tu i jo, el vincle del vent i del penell.


d.

Quimera

Germán Díaz: Ausència
 
 
 
Per una quimera,
alcí la vista a l'insomni que acotxa la nit.
El foc acariciant de la boca
em penetrà la perla nacrada de l’ànima
i em feu partícules.
Gàrgola de pedra,
pols d'adéus que mires les voreres;
monstre imperfecte,
projectat en façanes fosques,
que em dirigeixes les vèrtebres cap a llums obliqües,
torna't sal!
Dilueix-te al mar de l'esperança,
en el vol lliure d’onades
que s’arrissen,
abans d’amansir-se,
a la sorra de la platja.
 
 
Tot seguint la quimera de Xavi Vidal


Coses d'herois


Cansada de ser etèria,
la Wendy sortí al carrer
on es trobà amb la Blancaneus
que l'havia deixada el Príncep Blau
‒ ja veus el que dura un amor etern ‒ ,
per anar a donar un bes
a una princesa dormida,
cent anys ja hi portava
‒ quina ferum li faria la boca ‒ ,
el Príncep, però, de sang blava,
cosa malaltissa, de tots era sabut
que un bull li faltava.
La Wendy i la Balncaneus
van decidir oblidar aquells carallots
que les deixaven per una quimera
i cercar la felicitat sense necessitat
de cap busca-raons, per més ric
i famós que siguera.

(seguint carmí Pilar i la Carme)



Llàgrimes de Wendy

Llàgrimes  de  Wendy reguen les solituds
dels carrers deserts, que han perdut la llum.
Recull  els petons, a terra caiguts.
Camina descalça, amb passes  de fum.

dimarts, 20 de novembre de 2012

Llàgrimes

Llàgrimes regalimant pel cos vellutat. 
Desig perfilat palpitant 
allà on els ulls respiren llum.

......................................................................Joana

dilluns, 19 de novembre de 2012

Carmí




Quan Wendy es cansà d'esperar a Peter,
respirà la llum,
i es tenyí de carmí
el marc perfecte de la  boca,
ferida de petons mai palesos.
Obrí de bat a bat
la porta de la vida
i es  precipità, escales avall,
cap al carrer.



Gràcies per aconseguir que respiri la llum, Deomises.

D'Àn[n]imes (de deomises)

[seguint la cantireta]


Hi ha un passeig que ens devem, Anna,
Sense cantonades fosques ni atzucacs
Enmig de la taula rasa per reescriure
Des de la primera mirada, sense final.

Hi ha un xiuxiueig que ens pertany, vida,
Sense lloc per a la mentida, que et tenyeix
D'il·lusió i d'amor l'esguard quan et parlo
De futur i de compromís, de desigs i anhels.

Hi ha un cor que batega per tot el teu ésser,
Que demana entrellaçar dits i entortolligar
Ànimes en un lligam perenne i immutable.

Hi ha un racó per a tu i per a mi, ple de Pau,
El marc perfecte per respirar la llum que emana
El teu ventre, on recomença el dia cada matí.


d.

DRECERA DE CANTONADES



Hi ha una passa exànime
sota la llamborda cega
d'aquest vespre tan amorós.

Hi ha un vers equànime
que espera la senectut
de la teva mà en la meva...

Hi ha un cel cert i espars
en tota cintura compartida
que ara es vessarà en amor.

Cau el carrer sobre un niu
de dents rialleres.
Drecera de cantonades.

Seguint fanal blau, i dedicat...

diumenge, 18 de novembre de 2012

Quan ens venç la nit





Quan ens venç la nit,
amb un daltabaix de colors,
clars-obscurs els pensaments,
confosa l'ànima,
hi ha un trepitjar, valent, de llum,
que compassa batec
i peuades.
Unes ombres passatgeres.
Demà, com cada matí,
la llum serà distinta i nova.

(seguint la Carme i dedicat a VB)

T'acullo

T'acullo,
llepo el teu somriure
i  t'abrigo l'ànima.
El teu cos  i el meu
es parlen i es fonen.
Sento el teu batec intensament.
I m'hi compasso.

Vinc a tu




Vinc a tu

(seguint a Zel)


Vinc a tu amb les mans nues,
ensangonades i sense ungles.

Vinc a tu amb el somriure enamorat
i els ulls amerats i sense un bocí de pa dur.

Vinc a tu amb l'ànima dolguda
per la iniquitat del decòrum urbà.

Vinc a tu amb el goig
d'oferir-te el meu cos i la meua sang.

Vinc a tu amb la mort
per portar-te la vida.

cops de realitat

En dejú t’espero, mentre la fam rauta el meu ventre
una fam perenne que amenaça devorar-me
mentre al darrer pis dels edificis del centre
asseguts còmodament, sense angúnies i flairant delícies
llançaran bocins d’exquisides menges
que tu em duràs, amatent, amb les ungles trencades
de tant furgar deixalles

(seguin en contrast Deo)

dissabte, 17 de novembre de 2012

Àgapes (o Espècies exòtiques)(de deomises)

[seguint en Xavi Vidal]


En els teus llavis, les espècies exòtiques
Que em recorden la infantesa, la tendresa
Que exhales i m'insufla ànim als membres.

Creixo a l'empara de la minestra necessària
Per suportar l'absència, l'abundós plat que sustenta
I multiplica constantment la fam per devorar-te,
I, en dejú, t'espero per obtenir les àgapes promeses.


d.

Aromes de la infantesa




Em porten a la cuina
els aromes de la infantesa,
uns alls tendres, crepiten a la paella,
com únic condiment d'uns esclata-sangs
que porten el gust de la terra.
No els cal cap espècia.

Bon profit, degustem l'essència
de la senzillesa.

L'escorça dels dits

L'escorça dels dits arrelats dins el somni
del despertar i el dormir , bons auguris!
somiem desperts que la llum color safrà
ens tenyeixi la vida ......
per un ralet de safrà servem la infantesa
ho podem tot com quan érem criatures....
El dia s'ha llevat gris i el safrà condimenta
un dia nou fet d'espècia, sense farsa  

Diòptries (o Càlida)(de deomises)

[seguint la fanal blau]


Comença el dia.
Miops, a les palpentes,
Els dits s'aferren
Al jóc del teu cos càlid,
L'auguri de la vida.


d.

Ara que ja tothom dorm


Ara que ja tothom dorm,
un udol de gossos, rabiosament entendrits,
proclamen la nit.
Hi ha qui fa silenci
i el reclama.
Màgic auguri d'escalf
i llum color safrà
mentre el desig s'entortolliga.

Els dits, aferrats a l'escorça.


seguint-vos

divendres, 16 de novembre de 2012

Nous auguris





Deixe les despulles dels meus temors
sota la carrasca centenària,
junt a la font d'aigua argentada.

Menat per la llum ambarina
dels teus ulls de mel, camine
lliure de lligams en la nit estelada.

Penetrat per la dolçor del teu alè,
trenque els vells encanteris
en aquesta nit primigènia.

Dolça nit de màgics auguris
d'un demà sense paranys,
on començar de nou ... la vida.

(seguint deomises i zel)

Sense and arms

Sense més armes que braços, cames, cor i pell
premo fort el gallet i disparo petons com batecs i faig diana
en la densa i corpòria tendresa del viure ....

Que no cal res més que abraçades per derrotar les penes
ni millor arc de triomf que els braços oberts....

I podem construir un nou món només amb un somriure.... 

Panòplia (de deomises)

[seguint la zel]


Còmplice, no hi ha destorbs en la nit que ens pertany,
Que ens protegeix amb la vesta dels somnis reals,
Que ens augura un futur on la veritat derroca el fals
Mot i el desig efímer, i ets consol contra el pretèrit plany.

Benèvola, no hi ha lloc entre nosaltres per al parany
De la mentida, ni mirarem l'ombra del trasbals
Si entrellacem els nostres dits i travessem el balç
De la distància amb fermesa i encarant-ne el seu guany.

Mel·líflua, no hi ha res que aturi l'urc de ser-te company,
Ni vergonya que eclipsi la joia de cercar nous guals
On passejar sota la panòplia d'un amor etern de tan segur.

Magnànima, no hi ha hivern que impedeixi que el nou tany
Neixi en el brancam esponerós, que em vincula a tu,
D'aquest arbre que ens protegeix de la intempèrie i dels mals.


d.

fidel


no hi ha destorbs ni paranys
que puguin desfer l’encanteri del teu somriure
al llarg dels anys no ha deixat de seduir-me
la dolçor dels teus ulls, color de mel
càlid abric que em lliura de tots els freds
per molt que a fora es lliurin guerres amargues
et tinc a tu, la meva cuirassa, 
sempre fidel


imatge de google
(zel, seguint l'Elfri, i també la Carme)

Arrapada

Arrapada a la pell del teu cos amic
com una capa fina dolça de mel
no hi ha res que em destorbi...

En l'infinit dels besos , somriures que brollen
calideses i humitats sobre catifes de flors


Arraulir-se

Una foto  de l'Enric

M'arrauleixo en tu,
sadollat  el desig.
Protecció  infinita
i abrigall  de tendresa
per sobreviure els  dies.
Mentre  canvien els  colors
de cada fulla que m'envolta.

Crisàlide

 
 
De matinada,
m’acaricia el somni
el murmuri del teu alè.
Neix en tu el meu dia,
em desperto,
m’arrauleixes;
esborrem la nit obaga
que feu invisibles els anhels.
De matinada, sóc crisàlide
i neixo transformada en brisa,
que desplega les ales,
en la seda del teu tacte.
 
 
 
Tot intentant seguir la Fanal Blau
 


D'aquí a no res





D'aquí a no res,
xiularà un nou dia.
La nit diu que se'n va.

De matinada,
-sol i ulls-
fan pampallugues
entre el brancatge
dels somnis.

seguint el silenci de l'Elfreelang i la M. Roser

dijous, 15 de novembre de 2012

Boscúria onírica (de deomises)

[seguint la resta, la fanalet inclosa]


Un bosc de somnis
Per al foc que desperta
En cors silvestres.
I deixarem que ens creixi
Amb l'abrusada eterna.


d.

Silenci! és de nit

Silenci! és de nit
les boires són al bosc dels somnis
la lluna dorm.


( tot seguint i capgirant )
PSSSSSS !!!



Boires de nit,
somnis de lluna blanca;
Silenci al bosc.

M. Roser Algué Vendrells( seguint tots els somnis, en silenci...) 

Marina




M’inunda les retines
la imatge de l'arbrada
doblegada pel tacte dels alisis.
Se’m fa difícil creure
que la canvia, la modifica,
 la doblega;
la retorça com l’esquinçall d'un velam,
a l’hora que sosté
unes gavines que passen,
com si fossin estels.
Les eleva, les baixa,
les fa fer cargolets;
es podria pensar
que estudia el moviment.
Sobre ondulacions atapeïdes,
avança l’eco
del murmuri del mar.

Composició a partir dels Alisis de Deomises

Bòreas (de deomises)

[seguint la zel, canviant el to potser...]


Salpa la barca,
Lluny de rumb i d'amarres,
Vers la incertesa,
Volent que la deriva
Sigui camí de sirga.

Tindrà els alisis
Del vincle ferm amb ella;
I del nord, l'hàlit.


d.

salpar

Ha salpat la teva barca a destemps
mentre el meu cel era clar i predecible
arribo al port per seguir-te,
i no hi ets...
i clamo als vents que desfermin l’ormeig
que em lliga a aquest llast que oprimeix
el meu delit de sentir-te,
ha salpat la teva barca a destemps
i em deixa només el desig de tenir-te.


(zel, seguint Anton)

NO TRIGUIS... boli ràpit


No triguis
que t'espero,
navegarem l'immensitat
No triguis,
mans i llavis calents
seran nostre embolcall.
No triguis,
tindrem zèfir bressolant que ampari
i canti el vers que ens cal.
No triguis,... !!
Ahir dos cossos junts...
Avui, esperits caminant.


Que tinguem feliç navegar...
TOTS,,,!!!

BUTXACA


 A recer de la pedra,
que se sap callada,
mutem alès per besos.

Caldran segles abans
que l'àtom esfondri 
aquest moment.

Guardo aquest racó
en una butxaca al cor.

Seguint la Laura T. Marcel

Un racó i un altre.


(Seguint la Glòria)
Guardo un racó
reservat sempre per a tu
on desar-hi els moments màgics
de complicitats,
de confidencialitats,
de somriures i records.

En tinc també un altre
ple de tendresa per a regalar,
que dosifico amb molta cura,
que selecciono a qui oferir,
i que comparteixo amb alegria
amb tots els que mai deixaré d'estimar.

Google analytics

Llicència Creative Commons