diumenge, 17 de juliol de 2011

runes




Ha heretat del temps de la saviesa primigènia
el gest antic de solcar el fang i dibuixar
miratges, percepcions, somnis i desigs.

Ha fet sanefes incomprensibles a l’ull profà
sembrant llavors de futurs alfabets
amb el delit punyent de dir i de dir-se.

Avui la mà ha perdut un xic el gest àgil
de dir sense veu amb mots gravats
i ara és quan escriu poemes, quan el cor canta.

Ara, el cor canta, plora, sent, diu i viu
s’ha perdut aquell tel·lúric gest, ja no hi ha runes
però tanmateix, volen els mots...




(seguint el fil comú, imatge google)

Escriba





Tel·lúrica mà,
intensa pluja.

Cal·ligrafia natural
aire, tinta i ploma
d'un escriba tribal
que sempre hi és.

Passa el temps,
corre,
es deté.

S'atura?
Ho simula.
Continua,
ha d'escriure.

Descriure
el pas del temps.

Tel·lúrica, aèria, ígnia, aquàtica potència, de deomises

[intentant seguir els elements de l'Elfri, amb el rastre lleu de les paradoxes]


En tu, l'origen del món.
La màgia dels elements,
Tetraèdrica potència
Que sura en el teu mar invisible.

En tu, i només en tu,
La carícia i la lletania
Per voler abastar la veritat
Al preu que calgui, mentre fibla

L'oblit endins de la memòria,
Tel·lúrica mà que és aire,
Ígnia demència que ofega.

I ets l'origen elemental,
La Mare Terra que m'ha format
L'afirmació que, alhora, nega.



d.

Et miro i no et veig

tot seguint paradoxalment Isabel i una mica als anteriors: Zel,Deomises, Anton

Et miro i no et veig
els teus ulls fets d'espill
retraten invisibles cels.

De cristall els records
de diamant l'afecte
en la memòria del cor.

Et miro i no et veig
perquè ets dintre meu
tan endins que no hi ets...

Forment part de l'univers.
De la terra, l'aire, l'aigua
i el foc etern.

Més enllà...


(Segueixo amb les paradoxes, zel i deo)



M'emmirallo als teus ulls
com el sol a la duna,
com fa al mar la lluna,
com els espectres al fum.

I si tu un dia vols,
seràs de nou el vent
per dur la meva existència
més enllà del temps.

A cavall del mots
o sent imatge al teu paisatge
aniré endavant,
al teu costat, mai i sempre.


Pres(abs)ència

[intentant seguir les paradoxes de la zel i l'essència del poema de l'Anton]


Amb presses però lentament,
Respiro en apnea constant
I sento la presència gran
De la teva absència en la ment.

Dormo despert per somniar
Que els dies viscuts retornaran
I seràs de nou el vent on vull niar.



d.

presència


no em busquis al cel, només...
no em busquis a l’aire, només...
no em busquis enllà ni ací...
golafre com sóc,
em penjo als teus dits
delerós de sentir-te,
-presència, no oblit-
t’embolcallo en els somnis
m’enmirallo als teus ulls
t’escalfo amb l’alè
sóc fora i sóc dins...


(seguint l'Antón)

SÉ QUE NO HI ETS ON ET BUSCO... de l'anton


17 – 7 -11
RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
12.-  Sé que no hi ets on et busco.
lluny d’aquí m’esgarrapa ton delit.
Arribes sempre amb l’aura matinera
que desperta la galta amb son fruir.
Sé que no hi ets on et busco,
però et retinc dins meu quan escric.
És veu teva que acarona l’ànima
i retorna i penetra misteriós amic.

Cal·ligràfica ignorància, de deomises

[intentant seguir la idea de l'Helena Bonals, les paraules de la fanal blau i arreplegant màgia i itineràncies]


Potser no sé quins límits
Té la mar quan esdevens ona
I ràfaga i escullera i horitzó;

I potser també ignoro noms
I paraules oblidades per l'ús
Quan t'espero en el silenci
Entre la mirada i el bes golut.

Però omplo de traços el núvol,
De gargots la sorra de la nostra
Platja, de desigs el teu ventre

Amb la ignorància de qui viu
Sabent que els fruits de l'amor
Són dolços i bells, mel que ajuda
A transcórrer el dia. I les nits.



d.

Google analytics

Llicència Creative Commons