dimecres, 6 de juliol del 2011

Miralls del passat ( seguint noves flors)

Ens mirem al passat dels miralls
miralls del passat d'imatges velles
Quin rostre mirem? qui érem? qui som?
Ens retorna una mirada antiga
a una antiga mirada i quins ulls?
quins ulls mirem que ens miraven?

Entre el mirall i l'abisme



Entre el mirall i l'abisme transitem per la vida
perduts en la màgia dels núvols distants
o bé fuetejats per la pluja com vidres de finestra
i plou a fora
i plou al cor
i plou
però un dia petit ha fugit la tempesta
ens arriben olors de geranis, les gotes són  flors
i obrim els porticons de bat a bat
descobrim que la lluna ens espera
i ens espera la mar, tan distant com els núvols
i el sol, que ha solcat el matí per fer-nos costat.
Allunyats de la boira i l'abisme
travessarem l'espill fins que torne la por.

(Seguint Carme i recordant Serrat)


DELS AMORS AMAGATS, PERDUTS A LA VELLA TARRACO


Les nits de la vella Tarraco
com les trobo a faltar
passeig per la Rambla
les festes del barri
de la Capona el seu toc al campanar
i aquella part alta
de corredisses d’infant
carrerons foscos de complicitat
dels primers petons d’adolescència
dels que no he fet mai de gran
Si les teves mil•lenàries pedres parlessin
de quans cors robats

(seguint a zel)

L'aigua s'atebiava

L'aigua,  s'atebiava  clara,
més  que mai, temptadora.
En les nits  d'estiu
entre el mirall i l'abisme
els peus nus,  provocadors
la  tastaven enjogassats.

La por,
la fosca,
la llibertat,
la transgressió.

Els riures,
la felicitat,
la pell mullada,
la porta oberta.

(seguint  Zel)

quatre cantons

A l’època dels quatre, jugàvem als quatre cantons,

sota un cel gairebé fosc,

en les nits d’estiu de la Tarraco antiga,

mentre les sitges plenes de gra

omplien l’aire de perfums i l’aigua

s’atebiava, clara, mirall de lluna.

Erem infants sense malures, i trepitjàvem ferm

les lloses planes de llicorella

jugant als quatre cantons, però n’érem cinc...


(seguint Deo)

Tàrraco, de deomises

[intentant seguir la Isabel, reinterpretant la minúscula circumferència selènica de Bàrcino]

Petita i rodona com el melic del primer amor,
La lluna es reflecteix en la mar i sóc infant
De nou, en les platges tarragonines que l'enyor
I el record fan que esdevinguin nostàlgia i cant.

Perquè la memòria perdura -silueta de l'amfiteatre
Majestàtica abocada a la sorra- i en un instant
Retorna un cos ple d'anys a l'època dels quatre.



d.

Petita i rodona (lluna de Barcelona)






Petita i rodona
que al bell mig de la nit
eclipsa els estels
i mil secrets ancora.

Tenyeix d'or el llit
i amara amb llum el vidre,
s'alia amb el vent
per musicar-te el somni.

Petita i rodona
que al bell mig de la nit
rep gemecs esbiaixats
o aquell somriure tàctic...

la barcelona petita


- fotografia  de Brangulí-


una
barcelona
petita
i
rodona
cara
de
poma 
.
de
mirada
trista
de
tanta
guerra
la
cara
de
pena
de
cada
nena
.
de
cançons
que 
volien
un
món
millor
.
la
meva
barcelona 
petita,
la
de
sempre
.
la
que
tant
volia..
la
que
ho
ha
perdut..
.
.

Carícies nicotíniques, ignomínia gèlida, de deomises

[recollint idees i paraules de Guspira, Vicicle, El veí de dalt i, sobretot, de l'Elfri i els seus fantasmes]


He reptat per la platja d'un record d'infantesa
I no hi he reconegut cap rostre, cap racó, ja res.
Potser és que som això, una memòria maldestra
Que fulmina il·lusions i crea mons nous de trinca.

I, llavors, amb la fesomia grisa pel desconcert,
M'he preguntat becquerianament: on són les carícies
Nícotíniques d'un primer amor furtiu si aquesta platja
Ha esdevingut desferra d'una resquícia esfilagarsada?

Demà tornaré, tal vegada, per si l'amnèsia no emboira
Aquest grapat de sorra, aquest glop d'aigua salada
Que oneja sens pausa, amb la ignomínia gèlida de l'oblit.

I, qui sap si aleshores sabré trobar llavis tendres,
Cossos colrats pel sol, jovenívols, o romandran les restes
Del pas de gent diversa, fins i tot la presència de fantasmes?



d.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons