dimarts, 5 de juliol de 2011

Seguint la remor de cendres ( del veí de dalt )

( blogger se m'ha cruspit sencer el poema que havia escrit i no sé si ara em sortirà igual)
Remor de cendres, soroll de burilles
cadàvers nicotínics entre la sorra de la platja
els peus s'ensorren i recorden taques
del temps en que ens tenyíem de quitrà i olis negres
d'una Barcelona petita, dels anys seixanta....
Amb ben poc ens acontentàvem érem pirates de petxines i pedres
banys orientals sense eunucs ni odalisques , amb galleda de plàstic i pala vermella  
esgrafiats de quitrà com medalles olímpiques....
remor de veus , rastres encara del barri d'arena, Somorrostro
remor de cendres de sardines a la brasa, la gran Barcelona vivia d'esquena
molts barcelonins de genolls encara, les ones robaven vides i barraques....
Remor de tricornis de balins i de pólvora vetllant nueses prohibides
Oblidat Somorrostro on tanta gent va viure i morir amb la humitat i la sal tatuada
El mar no s'ho empassa tot....sovint els fantasmes tornen a la platja

El fred indomable

(seguint les Noves flors de "Fràgil")














inclement i eteri,
rostolls de pedra encesa.
La figura del teu rostre s’emmiralla
en una festa de cintes blaves.
M’enfonso en un bosc espès
dels rínxols indomables
i el vent atàvic, ignominiós,
em perboca retrets i adagis.

En ve del fred l’esgrafiat del teu nom.

Em done al mar, sí;
i per ell m’enlairo
sense còdols a les butxaques
ni atzucacs a les genives.

I ara em dic: “I doncs,
d’on ve aquesta remor de cendres…?”

Si fos etern

L'Almardà

(Seguint l'etern instant de Zel)


Si fos etern,
què quedaria de l'instant?
Avui mateix, el matí
lluent, nou, fresc,
feia olor de nadó.
He desitjat, si més no,
que durés un dia sencer.
I el temps m'ha ignorat.
Si sóc instant, m'ha dit,
per què em demanes el sempre mai?

Amors llunyans

Aquesta nit

t'he tornat a tenir

com la melodia té el músic

com té l'infant la il·lusió

jo tinc la dolçor dels teus petons

la passió als llençols

la realitat d'haver estat un somni.

Aquest matí,

quan el sol m'ha tret del llit

no t'hi he trobat

i un cop més

m'he omplert les mans

del desig de les teves carícies.

(seguint la zel)


amors propers

etern instant, d’un senzill obrir els ulls
que jo voldria fer possible
bo i sabent que és
un somni impossible de permanència
allò bo, senzill, tendre, la companyia
mai feixuga dels amors propers
aquells que no enlluernen
però perduren



(seguint Montse i Carme)

ESTIMAR

Sentir el batec de la vida,
estimar dia rere dia
sabent que tot s' acaba
i ens arriba l'instant etern.

Peixets d'argent


















(seguint  al barbollaire,  Anton  i deo)

Com peixets  d'argent  bellugadissos
en la tendresa impacient
de les  xarxes  de  llum a les mans.

No ens cal cap eternitat,
si compartim,  rebels
la llàgrima i el somriure,
ens regalem sobradament
a  flor de pell, l' instant etern.

Efímera, perpètua, de deomises

[intentant seguir i respondre les llàgrimes i els somriures de l'Anton]


Parlar de l'efímera eternitat
O de la perpètua brevetat
Costa el preu de l'existència
Que ens ha estat oferta.

La llàgrima i el somriure
Conviuen a flor de pell i compten
Els instants i els segles
Sense diferència ni preferència.

Digues-me, home que sofreixes,
Dona que tastes la felicitat,
Què seria de nosaltres si tot
Fos rutinari i lineal, immutable?

Qui parla de l'eternitat és
L'animal més fràgil que existeix.



d.

POGUÈSSIM RIURE...

4.- RODA POÈTICA JULIOL 2011.
( SEGUINT A LA ZEL


Si junts poguèssim riure
i junts poguèssim plorar
Els sotracs de l'existència


et deixen en el pou, en el forat


i ni la lluna hi guaita


per ment il·luminar...



Quan s'allunya l'abraçada
i saps segur que mai tornarà..

Qui no té algun suplici en la vida'

que et marca per sempre
A tots arriba algun jorn desgraciat
Qui parla d'eternitat ?

Peixets d'argent

Primavera [XVII]


T’estimo la matinada de la pell:
laxament espurnejant a trenc d’alba,
amarada de son,
com peixets d’argent.

Tempera-ments




Trobo l'alegria de viure en un xip,
entro en una pintura pixelada,
escampo pel ciberespai prosa oblidada.
Segueixo les vostres petges a la xarxa,
amb la joia d'escoltar-les.


[seguint deomises i en general la lolita]

Càrrega, de deomises

[intentant arreplegar les idees escampades per la Isabel, la Laura T. Marcel i la fanalet]

Càrrega i fosca,
I l'oreneta nia
Perquè la pausa
És també necessària.
Ombra i llum a trenc d'alba.



d.

Nit obaga


Sentir el batec de les plantes a la terra,
el crec-crec del fullam sec,
i de la fulla verda.
La humitat de la rosada,
i algun gotim d'aigua
albirant ser beguda pel sol que mandreja, encara.

Després d'una nit obaga,
les ombres de la llum s'encenen i conviden.
El carretó de la vida, amatent,
per alleugerir el pes de la càrrega.



(seguint la Isabel)

Sentir el batec


Seguint Deo i Laura







Sentir el batec de la terra a les plantes,
pintar un somni a cada fulla,
ser al cel ocell i al mar onada
mentre el vespre esclata amb pluja.


Deixar que el vent signi paisatges,
que totes les estrelles ocupin el seu lloc,
que esdevingui èpic caçar un color...
Sentir el batec de les plantes a la terra.




Clau de lluna

(Seguint a deomises)

Aquesta nit no has vingut a la cita,
el pentagrama del cel no tenia clau,
ni clau de sol, ni clau de lluna,
però allà dalt totes les estrelles
ocupaven el seu lloc,
magestuoses, brillants, impecables,
i en mig del silenci i la foscor
ens han oferit el seu millor concert d'estiu.

Sandàlies, de deomises

[intentant seguir Mon]

Caminar descalç per no haver trobat les sandàlies
Que puguin recórrer l'aire fins delimitar la mar
En l'hemisferi sud dels teus llavis. I no rendir-se.

Solcar la pell del camí ofert pel trenc de l'alba,
Núvols tristos en el cel de l'ànima abans que despertin
Els teus parpres de llum, de pluja, de joia. I somriure.

Respirar i arreplegar la flaire d'una onada perduda
En les dunes d'unes llunes desvetllades, els sons purs
Engendrats pel pentagrama del cel, de l'estol d'ocells
Que piulin el teu nom de natura viva. I alenar de nou.

Caminar descalç i sentir el batec de la terra a les plantes,
Les magnòlies esbatanades de les teves galtes als capcirons
I demanar a la reina de les coses un nou món que duri
Tants anys com l'eternitat duplicada. I no trobar les sandàlies.



d.

M´HE DESCALÇAT

M’he descalçat per trepitjar aquesta eixuta terra
aspre i mig morta des de fa masses anys
On son els homes? I les dones, i els infants?
Aquest desert buit de llibertat em posa malalt
Això ja dura masses anys....

(seguint a Zel)

Fràgil

Imatge: Griselda



Potser de vegades sense dir-te res
m'allunye de mi i entre en el teu son
llavors d'amagat sense fer soroll
engegue la música que ja no fa mal
evoque mil llunes que desfeien mots
i mots mai no dits i caminals fràgils
com un pensament.
Potser de vegades m'acaça el neguit
i córrec amunt, ben lluny, serra amunt
cel i estels amunt fugint de la por
de ser de cristall i d'esborrar vides.
Llavors d'amagat em done a la mar.

(seguint mq)

contrast

no m'he descalçat

per arribar al coll del meu fill

mentre m'embolcallava

plorant, entre els seus braços

entre llàgrimes dolces

m'ha dit que m'estimava

més que a ningú

hem mesclat les soletats

els cors més junts que mai

sentint-nos, tots dos

al món dels oblidats

gran com és, s'acosta

tot cercant fugir dels seus neguits

units en un amor etern, indestructible



(contrastant amb MC)

Google analytics

Llicència Creative Commons