divendres, 25 de febrer de 2011

Aprofito el mar

(segueixo Francesc Mompó)


Sóc sang que navega
entre l'univers dels capvespres
i tot de cels estel·lats de pomes de saviesa.
Quan retorno cansat a casa
m'adono del temps.
Medito assegut.
Madormo.
Somnio.
Finalment, maldestre,
amuntego un poema
que salpa en aquest mar
tan ample.

UNA MAR MASSA AMPLA

UNA MAR MASSA AMPLA

Presoner de la intempèrie
cerque a la palpa la riba
que em retorne la finitud;
sóc sang que navega
en una mar massa ampla.

Intempèrie (Híspalis XXXII)

[intentant seguir vagament l'Anton]

Has clamat, davant de la flor de l'ametller,
Com qui perd la vida i no sap recuperar-la,
I un déu ignot t'ha ordenat: "Alça't i parla
Abans que et trepitgin de nou i m'adonaré
Que ets fill de la meva carn, sang de la meva
Sang, i combatràs en el meu nom, sense treva."
Però segueixes sol en la nit, que et manté
Vivint en la intempèrie, essent el seu presoner.



d.

ARA TOTS ELS DIES SON AVUI...RODA POÈTICA FEBRER 11



Foto pròpia. Ufanós l'ametller llença a l'espai la seva continuitat de vida... Quantes flors arribaran a terme ? El cuidant recollirà el fruit ? La excelència de la visió ens porta la fantasia de papallonetes ajocades que poden emprendre vol... Anton.



25 – 2 -11

seguint ARA TOTS ELS DIES...


Ara tots els dies son AVUI.
has clamat ferotgement
a la llunyania
i el tornaveu ha ressonat...

AVUI tindràs novament calma.

No et pots descuidar, però
i situar-te en el sempre perdre,
en quasi desitjar-lo, voler-lo...No!!
Per que, aleshores,
QUI i QUÈ pot retornar-te
el guanyar ?

esvaint-se

Des dels llavis closos
de debilitat
aboques paraules llunyanes.
Un filet de tu mateix,
com el solatge
del fons de la butxaca
del teu davantal de filadora
que espolsaves al terrat
tots els capvespres.
Ara 
tots el dies
són hui.

D'absències (Híspalis XXXI)

[intentant seguir Vicicle i la resta de ressons, malgrat el to tràgic...]

He esguardat al meu voltant.
Silenci, quietud, reminiscències.
I sé que el llibre d'absències
S'escriu amb lletres de sang.

He volgut desentrellar del fang
La veritat d'aquesta lletania
De dolor, d'aquesta nit sense dia
Que fa l'ínfima esgarrinxada gran.

I ofego el crit en la gola, el plor
Abans que la veu esdevingui ressò
Per al demà que no vindrà per a tu,

Víctima de l'esllavissada, de l'enderroc
D'una vida feta de retalls, que poc
A poc es desfà en el temps, que se l'enduu.



d.

El ressò de les absències

La tomba de les 43 absències

(A les víctimes de la Línia 1 del Metro)


Vaig veure, vaig sentir
la profunda ferida
de les paraules no ateses.
Dels que han perdut
i esperen amb el seu dolor
tots el dies tres de cada mes.
Dels que s'han perdut,
de fa anys, al laberint
confós de les cendres
d'uns sons maleïts.

Vaig sentir, vaig veure
la sang escassa dels mots
trencats en versos trencats,
frissats pels delers.
Apaivagats pels dols
de tants records aixoplugats
en un temps que mai
no hagueren volgut viure.
Que mai no hagueren
degut sentir ofesos.

Vaig veure
atzucacs sobtats
de vides desposseïdes.
Cossos sense esguards
on sentir-se.
Vaig sentir
com, dempeus al no-res,
esperen llavis
d'un ressò difús
on veure's.

Passí al seu costat.
Deixí de pedalar.
Quedí dempeus.
Que ningú els veu.
Que no se'ls sent.
Per un moment
vaig fer com ells.
Deixí de viure.

(Seguint el ressò… Carme, Montse, Deomises, Isabel…)

RESSONAR


Som cantaires,
portadors d'un só antic.
Ressò de veu.

És la teva veu





(Seguint Deo)


És la teva veu crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge,
és un toc serè, és pèndol al ritme constant del meu rellotge,
és l'udol del llop ferit al mig de l'espès i fosc boscatge.

És un cant somort, és remor i clam i rebuig de tants malsons...
És la teva veu flassada blanca que no espanta els aligots,
és bandera al vent, és papir del temps, és l'esperit de desert,
és la tradició tribal d'un poble antic amb la pau trencada.



Rèplica (Híspalis XXX)

[intentant seguir la Carme Rosanas]

Qui apaivaga el ressò de la multitud?

Carreus que corren cinglera avall
Crepiten fins que el tornaveu és clam
I crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge.

I no hi ha horitzó prou ample i llunyà
Per aturar aquesta allau de rèpliques,
Aquesta Babel que ens agermana i ens uneix.

Qui demana que el terratrèmol sigui quietud?



d.

Ressò


Amb  el ressó  d'unes branques  nues
farem un niu  que ens  aixoplugui.
Ens  durà  amb  ell,  el fluir del temps,
i  serem cant,  i somriure  i silenci.
Ens retrobarem  de nou.

Google analytics

Llicència Creative Commons