dijous, 24 de febrer de 2011

Des del meu racó

Des del meu racó,
a peu de cinglera,
a l'empara de la solitud
amb el ressò de les branques nues,
reinvento cants
que et facin companyia
i desin les angúnies pels camins
-al  llot rogenc-
i l'eco t'acosti,
com un regal, 
el cant d'una merla.

(seguint la zel)

eco

A l’empara de la paret llisa,
en un abric de roca, a recer del vent
arriba l’eco de la teva veu trista,
un plany de solitud...

La muntanya em retorna
la teva veu, un ronc fosc, poruc
i endevino llàgrimes mudes
que recullo i deso al sarró de les angúnies...

Hauré d’inventar un cant que t’agomboli
que escampi un so de companyia
i des del meu racó, a recer del vent,
es propagui a tot arreu, que torni la veu
perduda
.
(seguint Montse)

INVENTAR-SE JOCS

A l'hora de berenar,
la teva imatge i só
resten apagats.
Mirant la pantalla fosca,
cau una llàgrima 
dins la tassa de xocolate desfeta.
M'invento un joc de somni,
que retorni color i  veu
propagant-se per tot arreu.

ELS JOCS D'INFANTS... roda poètica febrer 11- foto montse subirats.



 seguint els jocs... 
24 – 2 – 11

Els jocs d’infant fan com de jutge i acusat
pel dia del seu demà.
Valors que es contraposen
i creen la consciència futura.
Creixerà sa petitesa...
Omplirà el got i haurà de jutjar – se...?
Clar que necessitarà un jutge,
la seva consciència
que no l’abandona a sol i ombra.
L’ hipocresia la anorrea,
però ella surt immensa
com fibló de vespa,
com ocell matiner
a volar, a ensenyar-se
atordint el nostre menyspreu.
Volem apaivagar-la ?
Sincerem-nos....
Ella no menteix mai.




Google analytics

Llicència Creative Commons