dimarts, 15 de febrer de 2011

Tot el vent



La llibertat per bandera,
tot el vent entre l'herba
el futur a cada camí
i la justícia fent drecera...


Cap Botxí

Ni un botxí ni cap pedra per a tirar
la llibertat per bandera
la llengua la primera
no ens la mosseguem pas!

Els botxins de la terra


D'una  foto  de la Cèlia
Vam trencar el cristall del silencii vam pujar  amunt,  camí  dels  cims.I vam ser  forts,  en la nostra  raó i llibertatNo vam haver de  tirar  cap pedra.Érem  castell  desballestat  i orgullósde tantes  gestes, de tantes  batalles.
Cremats  i erts  els  botxins  de la terra,van reviure  els  nostres mots  i  amb  ells la plàcida convivència. 

 

renaixença


Arrambat al soc de l’arbre minvant
palpo l’escorça resseca menjada de fongs
-trista presència d’un passat que fou fèrtil-
m’assec a recer
defugint silencis còmplices de tanta maldat
mastego els mots de cants lliures que m’ofeguen

Minvat de vida, que no hi ha sava neta
-el verí de sentències de mort a la terra l’ha colpit-
es torça, ferit,

l’arbre de les paraules...
es sent una sorda remor
s’esberla la branca i trenca el silenci
i sagna, l’arbre sagna, després d’extirpar-se, valent
aquell tros enquistat d’ira i rancúnia

Passarà temps, sí, i vindrà la renaixença,
cremats i erts els botxins de la terra.



.

(seguint Deo)

Herbàcies (Híspalis XIV)

[intentant seguir la Cèlia]

Dolça frescor d'heura arrapada
Al tronc d'un arbre esponerós,
Que no tem el temps ni els mots
Que puguin ferir la seva escorça.

Amunt, sempre amunt, on l'herbei
Sigui una catifa que indiqui
Per on cal caminar vers el futur,
Cap a la llum de la llibertat.

Revolta't, cor meu, contra l'ombra
I els pantans que s'escampen
Sens pausa, obstacles en la senda.

Remou-te, i clama perquè les entranyes
Alliberin la ira, la ràbia, el crit
Que trenqui el cristall del silenci.



d.

SENSE CADENES

(Fot. Cèlia)

Verí que arrela
com ales de papallona.
Dolça frescor 

EN L'AMPOLLA QUE ESGARRIFA ONADES.... roda poètica febrer 11



15 – 2 – 11
seguint al VEI DE DALT
En l’ampolla que esgarrifa onades
-revolta en la lluita del seu dia –
ella es confessa impotent de la destrossa
que pot fer-ne quan arribi a mans
del qui espera el dúctil pes notori.
Dins, resguardat com cervell en crani,
habita l’esverament que porta consens consentit.
Porta el verí. Porta la sageta. Porta la idea...
És la bomba rellotge que té el temps comptat
per desembarcar en el lloc propici,
que no ha de perdre instant en la entrega
i en canvi, ara, fluctua com feliç peixetó,
-innocent del terratrèmol, tobogan clarificant -,
fent camí a un encontre de no sap quines mans.
Mans que poden anunciar el fi d’un regne.



revolució

Cerco 
revoltar el món 
en una conspiració 
de tendreses.


Vull 
esperits lliures
per a esperança organitzada.


Ven 
gomes d'esborrar tragèdies
marca "t'estimo".


Necessito 
persona de fer feines
que renti el solatge d'incredulitats
que li sobren al món
per agafar la drecera
del miracle.

No serem vençuts!













Intent de seguir a Deomises

No serem vençuts...

“Que res no ens venci”
ja ho farà la mort,
però que les idees no
serveixin ni per
matar ni per esclavitzar,
però sí per llaurar i sembrar
i preservar les arrels que
donen vida al bon fruit,
i sempre hi ha dents
esmolades a punt de
MOSSEGAR...

onatge

Google analytics

Llicència Creative Commons