dijous, 10 de febrer de 2011

El pronom feble

(seguint en Jordi,  l'Elfri  i l'onatge,   una mica enjogassadament)

El  meu pronom feble
s'ha ferit d'amor...
i no sap on és  i no sap on para.
Se li fa  llarg  esperar...
correctament  col·locat:
sóc a l'andana  esperant-me
després  es  regira  nerviós:
i  em tremolen les  cames
i  finalment  perd  el cap:
espera'm  i abraça'm

Fem camí...












Intent de seguir a Elfreelang

Ai quan es fa llarg esperar...

De vegades només cal

digerir el temps.

O tenir el rellotge de sol

a temps de lluna...

Però què és el temps quan

amb l’abraçada fem camí.

onatge

Minipoema ( seguint en Jordi)

Ai quan el pronom és feble i la carn també!
Si l'amor viatja en renfe ja no arribarà a temps!
Treu fum l'amant esperant el tren!

Sense alè






Dins el silenci del camí
treu fum sense alè
el meu pronom ferit d'amor. 





[seguint sobretot la Montse, i a tots vosaltres un poquet]

REVISCOLAT

Vell i jubilat, tot engalonat
retorno al treball, reviscolat
i enfilo, tot xiroi, la gran travessa.
Gairebé toco el cel d'emoció,
recorrent aquest coneguts racons.
Em sento homenatjat,
quan al passar la gent crida:
Mireu, com ranqueja i treu fum,
el vell tren de vapor.

El substantiu reviscolat

 




 
Dit i fet.
M'he triat la millor roba,
la paraula justa i sincera, ja ho veureu,
per eixir al carrer de la sintaxi
i enfilar, tot xiroi,
la gran travessera dels complements.


I el faig,
aquest gran passeig,
per anar a festejar amb un verb molt transitiu,
amic nostre de tota la vida,
que viu ben folgadament
en un confortable sintagma verbal,  
ple de somnis i aventures,
amb dos nebodets adverbis
(molt escotorits), 
que es dreça, victoriós,
a la plaça del capdavall del temps.


I aquesta faula, tan tendre,
qui no la voldria,
al país dels mots?





[seguint deomises, amb poca traça i molt bona voluntat]

Verídica victòria

[intentant seguir les flors de l'Anton i de la Maijo, de nou]

Paraules que es desfullen a la boca,
Que toquen el cel del paladar
Amb la lleugeresa d'una rosa,
I floreixen fins que el vers desboca
El corser amb galop cap al demà,
Els xiscles desclosos d'una alosa
Que et sobrevola i en tu desemboca,

Musa que xiuxiueges les paraules,
Que les desgranes damunt del pit
I m'alletes amb elles, com un nounat
Que desitja la rojor de les fraules
I la dolçor d'uns mugrons, amb delit,
I em derrota el teu ventre, delicat
País dels mots per a les meves faules.



d.

EN LA FLORIDA DE TEVES PARAULES... roda poètica febrer 11



10 – 2 – 11


Del jardí de MAIJÓ
.............
En la florida de teves paraules m’enlluerno
-vocals vibrants que acaronen albades –
i en la silueta que m’ofereixes platejada
hi visc esparpillant vocables nets i amorosos...

Et tinc. Per més que la distància talli hores
e3l teu so fantasiós arrela i escomet ma calma.
sols oir-te em frega brisa que petoneja
introduint en la conversa olors d’estimança
L’ànima creix flairent com rosa eterna.

Partícula fòtica

[intentant seguir, amb peu ranc, el poema blanc de la Maijo]

Com una rosa eterna. Així creixes
Dins de les entranyes, dona de carn,
Desig, al teu recer, d'un futur incert.

I sóc herald de la lluerna que esqueixes
En el teu esguard, la branca de l'arn
Que malda la pell quan et somnio despert.

I caic a rodolons pel camí cap a tu,
I fuges, piuladissa d'ocells porucs,
On l'herba és un jaç idoni per al repòs,
I em prens el cor, que encara palpita.

Trio la millor roba perquè em trobis nu,
Per ser partícula fòtica en el flux
De la teva llum, per ser porus del teu cos,
Per escolar-me en el pensament que t'excita.



d.

Al recer del poema






De vegades,
avancem coixim-coixam
però sempre hi ha un somriure,
una mirada ardent o un bes.
No cal que ningú ens doni l’avís
de perill o retirada,
al recer del poema
l’ànima creix flairent
com una rosa eterna.

ja no hi ha guaites

Ja no hi ha guaites  a la torre,
ni hi ha  ningú  que ens  doni l'avís
de cap risc  ni de cap escomesa
que posi els amors en perill.

Hem quedat sols.
I què  ens importa
tot  el que pugui  passar.
De passa  en passa
ens  inventem la vida
de mot  en mot
camins  a  desbrossar.

Rastres

Seguint Deomies d' Imprudència


Foto de Joan Sol, del blog "El mar és el camí"



En l'enclusa dels somnis, entre uns pits de carena
volen adagis, sanefes en el cel.
Una al.lota omple cubells de sorra
aliena als xatracs arrecerats al vent. 
Passeges el teu instint ran de mar
com si d'esborrar petges es tractés.
L'oreig del mestral aixeca estampes
que vols enfonsar en aquest clot d'escuma i sal.
Xisclen els infants encalçant-se
innocència infinita que la veu traspua.


(Fa fred i m'abraces.)


Ja no hi ha guaites a la torrre:
tota la riba és un camí a la incertesa.

            Gargoteges mots a la llibreta.


                         Segurament per no parlar 
                                  del que realment importa. 

Google analytics

Llicència Creative Commons