dimarts, 8 de febrer de 2011

Líquida escuma densa





(seguint Elfreelang)

Líquida escuma densa
que fa estralls vora la mar, a tota la platja,
aquella barreja d'aigua, sorra i sal
i implícita ventosa i fatal tempesta...

Grumolls, terra, esquitx de fang,
tanta i tanta lluita costanera
al davant d'un marí d'edat provecta
que anuncia per l'endemà dies de luxe
amb blaus de pinzellada blanca i calma.

D'uns ulls on la mar s'escola( intent de seguiment o resposta a Deo)

D'uns ulls on la mar s'escola
tirabuixó i vertigen de besades perdudes
líquida escuma densa amor tou elàstic
ni presó ni presoners ni cadenats d'amor
Mirades lliures en l'atlàntica pell
mediterrani ple de pacific repòs
índiques veus de sal i capvespre
Ulls egeus ulls oceànics amor de marea 
amor de plenamar amor responsable
amor sense miratges amor sense amarres
Norais sense maromes vaixells sense proís
embarquem orsant al vent amor onada

Imprudència

[intentant seguir amb poca destresa l'home de tinta]

I així he entrat, de forma imprudent,
A la resclosa del teu palau d'ambre,
Al silenci més pur de la teva cambra
On la timidesa no hi ha de ser present.

I he fermat la valentia al jou lent
D'unes dents fetes de desig, fins a l'alba,
A la pira d'un mossec que deixa l'ànima balba
I omple, en la vetlla, de súcubes el pensament.

I així he esdevingut esclau sense presó,
Presoner sense mestressa en la límpida cadena
D'uns ulls on la mar s'eixampla i s'hi escola.

I he sabut que el cel és part de l'horitzó
De l'infern quan la passió m'abrusa, em sobrevola
En l'enclusa dels somnis, entre uns pits de carena.



d.

Gosadia

He resseguit el seu cos
amb una imprudència mesurada.
Es desfeia
com espurnes de foc
davant dels meus ulls.
I ara els tanque
i la seva presència
és el negatiu de la imatge
que he ataüllat
amb imprudència estudiada.
El detall imperfecte
de la meva tímida gosadia...

LLIGADA A TU

 Fot. Cèlia (Cambrils)
Lligada a tu
amb claror de matinada.
El cor silent.

Orogènia

[intentant seguir la montse]

Per no fer tard, m'avanço al sol
I als núvols i als estornells
Que aixequen el vol amb temor antic,
I deixo el senyal d'haver-te encimbellat
Als teus llavis -el dolç bressol
Per als besos furtius-, als palmells
-On neixen les carícies-, al teu melic.

Per no fer tard, estenc pel teu esguard
Els somnis, abans que claregi l'horitzó
I despertis, abans que el teu cos nu
S'adoni que el miro amb l'ànima de bat a bat.
I deixo el desig i la set en una mar
Calma i silent, nàufrag de la claror
Que desprèn la teva pell, lligat a tu.



d.

INSOMNI

La nit es fa llarga
sembla que el temps s'atura,
silenci trencat pel respir del company,
silenci inquietant per la immensa quietud,
tot passa a poc a poc.

Volta i més volta
la lluna s'amaga,
sona el despertador
el sol es desperta 
la nit s'ha acabat.

Dutxa, cafè, torrada,
tot agafa ritme
el temps no té espera,
surto al carrer corrents
per no fer tard.


Quan el sol es despista



Mar argentada de boscos i planes,
relleu permanent, sord el soroll
de les ones calmes a caprici del vent...

Paisatge sever de serena rosada
que trafica imatges vers un nou univers
quan el sol es despista i la lluna s'amaga.

Impaciència

[intent de seguiment en Barbollaire]

Pressents carícies
Sobre la pell? T'espero
Amb fam magnànima.

La travessia
Vers el teu ventre em sembra
D'impaciència

-Mar argentada
On naufragar seria
La fi més plàcida-.



d.

Travessia

Hivern [XX]

Ormejar, sense pressa, un bot
que salpi dels teus cabells
per descobrir-te ignotes rutes.

Sobre la pell,
deixant de plata,
les besades.

viatge

Ja no sé què és el que més t’erosiona:
si la fregadissa de vidre de l’existència;
si els meus dits al llegir-te, incansables, la pell;
si la llum que et transita;
si les meues mirades deleroses;
si l’ombra solemne que et segueix les passes;
si els meus llavis tastant la teua nuesa...
Et confesse que la teua metamorfosi no m’afecta.
Se’m torna cada vegada més plaent la travessia,
de creuar amb tu la vida...

Misèries i llàgrimes

[seguint maldestrament la Laura i la zel]

Misèries i llàgrimes per a l'ànima
Marinera que m'arrossega per l'exànime
Penya-segat d'uns llavis que coneixen
Cada racó del meu cos, fam magnànima

Que em vol devorar lentament el record
I em lliura a cants sirènids que ofereixen
L'ensucrat enigma del rumb cap a un port
On trobar-hi pau i calma i besos i dissort.

Potser cal que ancori el fràgil veler
Abans que em senti a recer de les roques
Lligat a un esguard ple de mar... Potser
Cal que rebutgi la vida que, amb deler,

He desitjat, sirena, però que mai no retindré.
En l'abís entreveig la perdició quan em toques.



d.

Google analytics

Llicència Creative Commons