diumenge, 17 de juliol de 2011

runes




Ha heretat del temps de la saviesa primigènia
el gest antic de solcar el fang i dibuixar
miratges, percepcions, somnis i desigs.

Ha fet sanefes incomprensibles a l’ull profà
sembrant llavors de futurs alfabets
amb el delit punyent de dir i de dir-se.

Avui la mà ha perdut un xic el gest àgil
de dir sense veu amb mots gravats
i ara és quan escriu poemes, quan el cor canta.

Ara, el cor canta, plora, sent, diu i viu
s’ha perdut aquell tel·lúric gest, ja no hi ha runes
però tanmateix, volen els mots...




(seguint el fil comú, imatge google)

2 comentaris:

  1. Tota la força dels orígens, zel! Quin poemàs, que intentaré seguir girant-ne una mica el rumb... si se'm permet. Serà per una bona causa...


    d.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons