diumenge, 24 de juliol de 2011

que l'aire els dugui...

laments que el vent escampa, i els mots que dibuixem
no són encara prou punyents per dir el sentiment
haurem de transmutar la sang en flors vermelles
com cavallers de justícia i perdó, si no volem enverinar-nos
i ser i viure sòrdidament, l’odi no és mai un bon ungüent
per guarir tan fondes ferides...

llançarem al vol petons, paraules de condol i companyia,
abraçarem els cors trencats, que ploren com nadons
desalletats ferotgement, sols, futurs tallats en uns segons
amb els nostres clams farem un bàlsam de melodies tristes
una cadena de consol, un núvols d’assossec,
l’aire companyó els durà planyívol escalfor de llunyanies...


(seguint l'Elfri i el dol compartit)

3 comentaris:

  1. Em ve al cap una cançó de Lluís Llach:

    "Assassins de raons,
    assassins de vides.
    Ja mai, ja mai no tindreu repós
    en tots els vostres dies.
    Fins a la mort us persegueixin
    les nostres memòries
    memòries."

    ResponElimina
  2. Realment espero que mai més no tingui repòs... espero que Lluís Llach l'encerti.

    M'enduc el bàlsam de melodies tristes, Zel.

    ResponElimina
  3. 'Campanades a morts', certament, novesflors... I zel


    d.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons