dilluns, 25 de juliol de 2011

Cridòria, de deomises

[intentant seguir les mars de la Carme Rosanas i de l'Helena Bonals]


Finalment, has cridat la mar per ofegar les ferides.
I el foc i el vent. I qualque petja que dugui Natura,
Que digui evasió i tastes la llibertat a mans plenes.

I els teus llavis senten la dolçor de la fruit madura,
De la passió de mossegar la vida i d'aferrar-t'hi. Menes
El teu cos cap a l'entusiasme d'un camp fèrtil, d'espigues
Daurades que recorden les antigues ones mentre les crides...



d.

2 comentaris:

  1. Que maco, cridar així, amb la poesia. I mossegar la vida amb la fruita madura també.

    ResponElimina
  2. Quina força, Deo... Intento seguir-te.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons