diumenge, 3 de juliol de 2011

contrapunt



T’he deixat abatut, i sol
sense dir-te res
he saltat els graons de tres en tres,
per no enfonsar-me en la teva desídia,
m’he fos al carrer fosc
poc a poc, esperant la teva veu
des de la finestra... i és que
quan et veig capcot, sorrut,
i amb els ulls perduts,
no sé trobar el meu lloc dins teu.
Sé que m’enyores, però no saps el que vull
no te n’adones?









(seguint Món, amb complicitat)

8 comentaris:

  1. Molt bo zel a veure si se n'adonen!!!!

    ResponElimina
  2. No, no se n'adona...

    Potser podríem conjugar-ne tot el verb:

    Jo no me n'adono
    tu no te n'adones
    ell o ella no se n'adona

    I en plural també serveix. Tan sovint només ens adonem de nosaltres mateixos!

    ResponElimina
  3. Boníssima complicitat!
    Boníssima resposta en clau poètica!

    ResponElimina
  4. Dones del meu cor, de vegades, això ens passa, i costa trobar el camí...o ens resignem a no trobar-lo!

    ResponElimina
  5. eiiiiiii molt preciosa aquesta complicitat

    ResponElimina
  6. et segueixo, zel...
    (sóc agosarada)

    ResponElimina
  7. Aiiixxx, Isabel...
    t'he trepitjat...

    Si vols el trec!

    ResponElimina
  8. no Barbollaire! poden conviure...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons